Humor àcid contra el racisme

Amb un humor afilat, capaç d’arrencar rialles mentre desmunta prejudicis racistes i estereotips sobre la immigració, Yunez ­Chaib (Melilla, 1994) s’ha consolidat com una de les veus més singulars de l’ stand up a Espanya. Criat des dels sis mesos a Manacor, on va passar la infantesa i la joventut, l’humorista i guionista va començar a pujar als escenaris als 21 anys, compaginant els primers monòlegs amb els estudis de Turisme i diferents feines a l’illa, fins a aconseguir obrir-se camí a la comèdia.

El pas a la televisió va arribar el 2022 amb David Broncano a La resistencia , en què va començar a col·laborar de manera habitual com un dels rostres còmics del format. La relació professional amb el presentador jaenès es va consolidar després amb el desembarcament de l’equip a RTVE i l’estrena de La revuelta , espai en què el mallorquí continua participant.

“Cada vegada que hi ha un atemptat sembla que a les persones musulmanes se’ls exigeix posicionar-se”

Després de gairebé una dècada desarmant clixés racistes a través dels monòlegs, Chaib ara amplia ara el registre professional amb la publicació de Corderito (Random House), la seva primera novel·la d’autoficció. A partir del seu propi bagatge personal a causa de les arrels àrabs, l’humorista construeix un relat que transcendeix l’individual per interpel·lar, sense romantitzar la precarietat, tota una societat a través de les vivències del protagonista: l’Abde, un jove estudiant, fill d’immigrants marroquins, que creix a l’ Espanya dels anys dos mil. Narra amb humor i la innocència pròpia d’un nen les contradiccions, els prejudicis i les experiències a què s’enfronta sovint al nostre país la immigració de segona generació. “El llibre té molta part de mi, però també necessitava prendre distància per no convertir-lo en una autobiografia, perquè volia explicar altres coses. M’interessava fer l’exercici d’escriure una ­història, una novel·la; al cap i a la fi, la meva intenció és ­entretenir, i no exposar la ­meva vida com tal”, explica el còmic en una conversa amb La Vanguardia . Ell mateix assegura que el principal objectiu del llibre és que el lector “s’ho passi bé, senti tendresa i conegui una mica més bé un punt de vista que potser no és el seu”.

Malgrat la forta crítica social que travessa la novel·la, l’autor assevera que ha defugit qualsevol voluntat alliçonadora en un relat que també aborda el racisme subtil, difícil d’identificar i persistent a la vida quotidiana, especialment present a través de l’anonimat que ofereixen les xarxes socials, amb què reconeix que ha après a conviure. “No ­tindria sentit que tots els ­musulmans del món fossin terroristes; si fos així, no hauríem arribat al 2026”, ironitza. “M’interessava mostrar aquesta idea a la novel·la perquè, cada vegada que hi ha un atemptat, sembla que a les persones musulmanes se’ls exigeix posicionar-se immediatament, de vegades gairebé per obligació. Hi ha vegades que em pregunten: ‘Per què no n’has dit res?’, com si el meu silenci signifiqués que estic a favor del que ha passat, quan potser simplement no estic pendent del mòbil”.

En aquest context, el guionista explica que la seva manerad’enfrontar-se al racisme haanat canviant amb el temps. De ­vegades reconeix que adopta una actitud més combativa i ­assenyala obertament aquestes situacions, mentre que d’altres intenta protegir-se emocionalment d’un segregacionisme que avui dia travessa totes les capes socials a Espanya. “Pot ser que el racisme que viu algú de classe ­alta sigui una mica més suau ­algunes vegades, però de sobte tens un estadi de futbol cantant ‘Musulmà qui no boti’, amb ­futbolistes musulmans a l’estadi que són milionaris. Tant és la classe en què siguis; si se’t llegeix com a estranger, com a musulmà o com a àrab, ho viuràs”.