Una angoixa, no per ficcional, menys real

Fa una colla d’anys, jugàvem al parxís amb un amic historiador, la meva xicota i la xicota de l’amic, que era bastant més jove que nosaltres i que estudiava Romàniques, que en aquell temps era el Rolls-Royce de les filologies. No sé qui va treure tres sisos i la noia va cridar: “un Gabriel Ferrater!”. Vaig quedar paradíssim. En la nostra generació, una broma així hauria estat impensable. La literatura era, o bé una cosa seriosa o un tema de baralles alcohòliques i desautoritzacions explosives. No era un “costum pacífic, de compliment i teles”, que hauria dit l’Estellés. Connectar una jugada de parxís amb el suïcidi de Ferrater ens introduïa en una altra dimensió post-postmoderna.

 M’hi ha fet pensar la revetlla de Sant Joan del final d’Amelia de les Camèlies , la primera novel·la d’Etna Miró (Barcelona, 2001), màster de Teoria Literaria i Literatura Comparada, que ara és el Rolls-Royce dels estudis literaris, autora d’una tesi doctoral sobre Marcel Proust. El plat fort de la vetllada, gran idea de la protagonista, és un bingo amb frases de Mercè Rodoreda, seleccionades d’un compte de Twitter i escrites en unes targetes grans de color de rosa. És el món tancat, endogàmic, però divertit, dels estudiants de literatura que tot ho fan passar pel filtre de les seves afeccions i relacions. 

La cosa meravellosa d’ Amèlia de les Camèlies és que no és una tabarra, ni un enfilall de brometes literàries sense suc, ni una novel·la previsible sobre la crisi dels vint-i-cinc anys (si, si, ja ho han sentit bé, dels vint-i-cinc anys). És una novel·la molt ben feta, moguda, amb pujades i baixades d’intensitat i d’interés, com és natural, però, en conjunt, molt llegible, aplaudible i recomanable. Si fas el joc de comparacions amb altres llibres que s’hi assemblen, de professors i agregades de premsa d’editorials (ja saben que m’hi deleixo), guanya de pallissa.

⁄ És una novel·la molt ben feta, moguda, amb pujades i baixades, però molt llegible, aplaudible i recomanable

 Vagin a la llibreria, fullegin el primer capítol on presenta la protagonista i ja em sabran dir el què. Per exemple quan parla de les ortodòncies com a símbol d’una generació. Més que una expressió de felicitat real, els somriures de dents perfectes de la canalla del col·legi, són la fantasmagoria de les exigències aspiracionistes de les famílies respectives. Ep! Està molt ben pensat i ben dit això.

 I el final del capítol? Després de reflexionar, que si tomba que si gira, amb la crisi de la protagonista, arriba a la conclusió que el daltabaix “en comptes de sacsejar-li res, l’arrelà encara més en els seus valors relatius, en els seus convenciments oportunistes i en les seves veritats de circumstància.” És a dir: en el primer capítol, Miró ha descrit el personatge –amb moltes vores i replecs– i ha enunciat el tema de la novel·la. Però enlloc de matar-la i convertir el que segueix en una repetició del que ja s’ha dit, fa marxa enrere: l’acció que comença a partir del segon capítol reproduirà, amplificat, el que el primer ofereix en síntesi, com un concentrat o un emblema. 

Aquesta intensitat i aquesta qualitat es manté, quan explica la inauguració d’un pis al carrer d’Enric Granados, la presentació del primer llibre d’un heroi de Twitter, la visita a la casa d’aquest heroi a Vic, on viu afectadament el seu exili, les classes del professor pesadet Jordà Gavaldà, una visita a una expo del MNAC o unes copes de sidra al menjador de la Sala Beckett. I l’episodi estrella: la trobada del Cercle Rodoreda, amb una burla de tot el que hi ha de ranci, hipòcrita, fal·laç i risible darrere del que l’autora anomena el rodoreig i les rodes de molí del rodorerisme. 

L’amor, l’amistat, la cooperació i la competència no són un complement i proporcionen una tensió al llibre que és el que –finalment– ens duu al punt de partida: el desengany. 

Tot escrit amb naturalitat, una prosa treballada amb períodes llargs, i humor. Etna Miró diu que la paraula Eixample no ve d’ eixamplar , sinó d’ eixam d’abelles. Més que un rusc els personatges d’ Amèlia de les Camèlies m’han fet pensar en les vespes terrissaires, que fan uns nius (un per cada vespa) en una mena d’àmfores de fang, que enganxen en les cobertes dels llibres vells.

Etna Miró Amèlia de les Camèlies Cap de Brot. 295 pàgines. 21 euros