I ja no som tan ‘cutres’

Vam entrar a Europa com a Mujeres al borde de un ataque de nervios. Amb el telèfon xisclant histèric, el gaspatxo a punt i la fe il·luminada que tot s’arreglaria abans de l’última timbrada. Érem la Pepa en versió país. Uns princi­piants entrant en una festa amb un vestit deixat, amb il·lusió, tots els complexos prement i l’esperança que ningú no notés que ens havien arreglat amb presses els baixos. Quaranta anys després ens hem despertat d’aquell gaspatxo servit amb somnífers per al·lucinar amb el tràveling que ens té atrapats amb més dolor que glòria. Però ningú no negarà que ara som més fins i, el que és més important, capaços d’indignar-nos en diversos idiomes.

Veníem de les cadires de fòrmica i sobretaules amb hule i Europa ens va asseure al seu sofà de disseny per marejar-nos amb les seves carreteres, beques i aeroports. I civilitzar-nos amb els seus horaris i il·lustrar-nos amb les seves normes que ens mesuren fins i tot els badalls. Ens van prometre lliure circulació i hem acabat circulant pels passadissos dels grans supermercats pagant per coses que abans eren de franc. Oblidant-nos dels nostres comerços de proximitat, dels mercats de barri i que el julivert, aquell anarquista verd que arreglava qualsevol guisat, te l’han de regalar. Hem canviat aquest “té, nena, agafa’n” per un “passi per caixa”. I aquella ràbia del xiulet del codi de barres.

Hem après a viatjar barat per consumir molt car. A pagar per les bosses perquè són de plàstic quan gairebé tot el que ens emportem va plàsticament empaquetat... Hem canviat el regateig per l’arrodoniment i la xerrada i les confidències amb aquell venedor tan maco pel datàfon.

Ja no som cutres. Som europeus. I hem passat d’aquella pesseta sentimental, la que va permetre ser alguna vegada milionaris a alguns paios que ara difícilment es poden pagar la quota del gimnàs, a un orgullós euro que ha estancat l’ascensor social a l’àtic. I del julivert de propina, a l’IVA desglossat. De la proximitat i el somriure humà, a pagar i parlar amb màquines. A apuntar-nos a llistes d’espera per entrar en llistes d’espera.

No serem mai rics i difícilment del tot feliços amb el que costa arribar a final de mes, però, sí senyor, som europeus.

I, a més, els indicadors diuen que anem bé, que vivim millor. Així que ja trigues. Oblida la sensació que avui dia fins i tot l’afecte va etiquetat. Assumeix que la teva nevera no s’omplirà mai. I canvia-la, la nevera, cada vegada que t’ho demani amb una descongelació no programada. Aprèn d’una vegada que el que als teus pares els va funcionar durant tota una vida, a tu no et durarà ni mitja pandèmia.