Del FOMO al JOMO, l’alegria de perdre

Hi va haver un temps en què viatjàvem malament perquè ens obsessionàvem amb la destinació en lloc de beure-la a glops lents. En comptes de fer un tomb pel millor parc de la ciutat, patíem incomplint l’itinerari canònic i quedant-nos sense l’experiència única que ens esperava.

L’ansietat pel com més millor va acabar fent-se esgotadora, per això va arrelar l’acrònim FOMO (fear of missing out), encunyat pel capitalista de risc Patrick J. McGinnis. Ho explica Juan Evaristo Valls Boix a JOMO, el gusto de perder (Cuadernos Anagrama), un assaig que s’endinsa en la por de perdre, fins i tot en el vici de guanyar a fi d’exaltar el contrari: la placidesa, la tranquil·litat i el final de la performance. “El JOMO és la condició alegre dels perdedors que beuen i canten a la sendera del riu mentre d’altres corren a la recerca d’una meta incògnita”, escriu. I no només exalta la sendera del riu, sinó el descans com la forma més alta de justícia social.

Contra la por de perdre i el vici de guanyar s’exalta el gust de renunciar

L’abundància de sèries, pòdcasts, llibres i batuts energètics ens desconcerta. Va acompanyada de mandats exigents per aconseguir una vida plena i mostrar-la a les xarxes. La xifra galopant de depressions ­juvenils coincideix amb el que l’autor denomina “hedonia depressiva”: una depressió contradictòria en què es consumeix sense parar: scrolling, menjar a domicili, match, compres: “El zombi hedonista que totes les plataformes volen”. Després ve la buidor.

Aprenem a viure quan prenem el control del nostre temps, així com la certesa que no podem incloure-ho tot. Després de la covid hem assistit a un canvi de la cultura laboral, des de dimissions en bloc per burnout fins a la desafecció a la feina per part dels joves, per a qui la meta professional ja no és el far.

L’antiambició sorgeix dels marges; no té profetes que s’atreveixin a qüestionar el discurs de la produc­tivitat i l’èxit social. En lloc de losers, diríem que avui són desertors feliços que es perden els últims models de mòbils o de vambes perquè s’estimen més gestionar una economia minimalista, lliures d’obligacions. Ni caps, ni sopars de feina o fulls d’ excel. S’abonen al llenguatge dels afectes, la camaraderia i el gust per renunciar a plans. Aquells dels quals abans exclamaven: no n’hi havia per tant.