Barcelona i el tabú de la inseguretat

Encara que els cossos de se­guretat insisteixin que treballen amb més eficàcia i que els carrers estan, en termes objectius, més controlats, la sensació ciutadana d’inseguretat no deixa de créixer a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La recent successió d’episodis violents vinculats a l’ús d’armes blanques ha reobert el debat sobre la seguretat i la conflictivitat a la via pública.

Es podrà repetir que les xifres no són alarmants, que alguns delictes han baixat –els robatoris i furts, per exemple, no les baralles a ganivetades– o que tot respon a una exageració interessada de gent reaccionària. I és veritat que les estadístiques comencen a reflectir l’impacte de determinades mesures: més pressió policial, un reforç dels jutjats contra la multireincidència i una millor coordinació entre la Guàrdia Urbana i els Mossos. Però amb res d’això no n’hi ha prou. Perquè la dada objectiva continua sense derrotar la percepció subjectiva d’inseguretat, que és allà on al final està en joc la confiança de la ciutadania.

Per correcció política o per beneiteria, s’evita dir les coses pel seu nom

Hi ha resistència política a mirar la realitat de cara. Una renúncia que deixa la pista lliure a discursos ultres, molt acomodats a les xarxes. Hem entrat en una època en què descriure els fets sembla més greu que els fets mateixos. Si un delinqüent pertany a una banda llatina, s’ha de dir. Si determinats clans o màfies estrangeres concentren certs delictes, que també es digui. I si les estadístiques mostren una sobrerepresentació concreta, que no s’ataqui a qui s’atreveix a assenyalar-ho. Cal proporcionar la fotografia completa dels crims, sigui qui sigui que els hagi comès, si de veritat l’objectiu passa per posar-hi remei.

Sigui per correcció política o, senzillament, per pura beneiteria, hi ha una evident reticència a dir les coses pel seu nom. I això hauria de canviar. No per morbo, i molt menys per racisme, sinó perquè els fets necessiten context per entendre’s. En lloc d’afrontar-ho, hem construït allò que els cursis anomenen “el relat” a còpia d’eufemismes i política de l’estruç. Mentre discutim sobre terminologia, les màfies es consoliden entre el crim organitzat i la proliferació d’armes blanques.

Qui més necessita seguretat –real i percebuda– és el veí del barri, el que arriba sol a casa de nit, el que no pot pagar-se una alarma privada ni viure en una urbanització tancada. El ciutadà que no se sent protegit. Tot i això, hem arribat al disbarat de posar-lo sota sospita per una cosa tan elemental com reclamar ordre o que els carrers estiguin més ben il·luminats. Com si demanar seguretat s’hagués convertit en una incorrecció ideològica.