Ormuz, porta de retorn al passat

Desbloquejar l’Estret d’Ormuz obliga els EUA a ocupar militarment la regió, una cosa molt arriscada, o a negociar-ho amb l'Iran. Del desenllaç d’aquestes negociacions depèn el futur de la llibertat de navegació al món, garantida des del 1945.

El passat 6 d’abril, un politòleg, Robert Pape, va publicar un sorprenent article a The New York Times on explicava que la guerra ha convertit l’ Iran en la quarta potència mundial. Una afirmació impactant. Cert, els perses són una de les grans civilitzacions de l’antiguitat. Són també el país de la regió amb més físics i matemàtics (per darrere d’Israel). Però quan es pensa a l’ Iran, el primer que ens ve al cap és un territori polsós amb una sequera crònica que amenaça el col·lapse, una societat disfuncional com la que retraten les pel·lícules de Jafar Panahi. Un país, en suma, governat per un règim que, per a desgràcia dels seus ciutadans, resisteix gràcies a la religió i al nacionalisme. Com dimonis pot parlar de la quarta potència mundial?

La idea de l’ Iran com a quarta potència (per darrere dels Estats Units, la Xina i Rússia) sorprèn per als qui pensen que Teheran ha estat la perdedora en l’estratègia que va posar en marxa el 1979 per dominar l’ Orient Mitjà a partir dels vincles amb les minories xiïtes de la regió. Qui vulgui situar-se en aquesta història pot llegir el recomanable “ El nuevo orden mundial ” que acaba de publicar Jordi Torrent, on s’ explica com el cinturó de l’anomenada resistència xiïta ha estat el perdedor del sisme que Hamàs va desencadenar a la regió el 7 d’octubre del 2022, i que va ser aprofitat per Israel per erradicar tota la influència iraniana de la zona.

Però el nou poder de l’ Iran deriva, en tot cas, del seu control sobre el punt estratègic més important de l’energia mundial. L’ Estret d’ Ormuz, un accident geogràfic que li dona al país dels perses una posició d’avantatge sobre les monarquia veïnes que produeixen gas i petroli i sobre l’economia global, que depèn de les matèries primeres que circulen per les seves aigües. L’ Iran sempre ha estat conscient de la importància d’ Ormuz, però mai fins ara l’havia tancat.

Aquesta setmana, Teheran ha creat una agència per gestionar l'Estret que pren com a model la del Canal de Panamà. I en aquesta lògica, cobrar per passar-hi. Com va declarar divendres Mohammad Mojber, conseller del líder suprem, “durant anys hem descuidat el privilegi que és Ormuz. Ormuz representa una oportunitat tan preciosa com la bomba atòmica”.

Aquesta setmana, Iran ha creat una agència per gestionar l'Estret que pren per model la del Canal de Panamà

Tancar Ormuz és coherent amb el món en el qual el comerç s’ha instrumentalitzat per coaccionar els adversaris. Tot va començar amb Donald Trump el dia en què va aparèixer al Roserar de la Casa Blanca, el 2 d’abril del 2025, per anunciar aranzels per a tothom. El va seguir la Xina, que va amenaçar de deixar el món sense terres rares, de les que en té el pràctic monopoli. Des d’aleshores, cada país fa valer les seves cartes i el perill és que l’exemple d’ Ormuz s’estengui.

Pensin en les rutes marítimes que connecten la Xina amb Europa. Han funcionat durant quaranta anys amb una precisió silenciosa. Han estat la via a través de la qual la Xina va omplir Europa de manufactura barata i va facilitar la primera desindustrialització. Fins que el 2020 va arribar la Covid i van començar les interrupcions i els retards. Tres anys més tard van ser els huthis del Iemen els que van entorpir l’accés al mar Roig a través del bloqueig d’un altre punt estratègic, Bab el- Mandeb, en el seu cas per la guerra de Gaza. Avui, quan un observa sobre el mapa les rutes procedents d’ Àsia, comprova que estan plenes de punts crítics susceptibles de ser instrumentalitzats per les potències que banyen les seves aigües.

Bill Clinton va dir en els anys 90 que “la globalització no és una cosa que puguem detenir o apagar. És l’equivalent econòmic d’una força de la natura, com el vent o l’aigua”. Avui ningú no creu en aquesta classe d’afirmacions. El retorn dels aranzels va ser el primer, i gran pas, per acabar amb aquella idea. La fi de la llibertat de navegació tindria un efecte més important, si es considera que entre el 80 i el 90% del comerç mundial en tones es mou per via marítima.

El que està passant a Ormuz trenca amb 400 anys d’esforços de les potències comercials per alliberar mars i rius dels peatges que interferien el comerç, ja fossin a l’ Estret dels Dardanelos, que connecta el mar de Mármara amb el Mar Egeu, ja fora l’ Estret d’ Oresund, que connecta el Mar del Nord amb elMar Bàltic i que durant quatre segles va arribar a aportar una part important dels ingressos de l’estat de Dinamarca.

Un conseller del líder suprem: “Ormuz és una oportunitat tan preciosa com la bomba atòmica”

El peatge de l’ Oresund va desaparèixer el 1857, el dia que Estats Units, llavors una potència en ascens, va declarar que no pensava pagar més peatges. Dinamarca va haver d’acceptar-ho. Ara passa el contrari. Els Estats Units tenen dificultats per obrir Ormuz. Per fer-ho, necessita l’ocupació militar permanent de la zona, un risc molt elevat per a les seves tropes. Com ha dit Emmanuel Macron, reobrir Ormuz només és possible si es negocia amb l’ Iran. Per aquesta raó, el que passi finalment amb l’ Estret, el que puguin acordar els EUA i l’ Iran serà determinant per al comerç mundial. I segons com sigui, pot significar un retorn al passat.

La llibertat de navegació és una realitat que els Estats Units van imposar el 1945, quan era una nació moguda per l’ambició d’expandir el comerç fins al límit. Va durar vuitanta anys, mentre la seva hegemonia va ser incontestada. Construir vaixells costa diners. Avui la Xina ja és una potència naval superior en molts aspectes i controla punts crítics com el Mar de la Xina Meridional. Encara que Washington vulgui revertir aquesta situació, moltes drassanes dels Estats Units són velles moles rovellades i manquen de la mà d’obra necessària. Víctimes, també, de la desindustrialització que va portar la globalització dels anys 80 i 90.