Ayuso i el Madrid de les malinches

“Vinc del Madrid en què hi ha moltes malinches: al metro, als carrers, a les escoles...” Isabel Díaz Ayuso ha enllaçat les celebracions del Dos de Maig amb una visita a Mèxic que està creant malestar. El cas és que a Madrid s’hi veuen poques malinches, i menys al metro, atès que a la capital amb prou feines hi ha 13.000 mexicans, molts dels quals estudiants enviats per les famílies de classe mitjana-alta com a part del seu procés de formació. D’entre el col·lectiu llatinoamericà, que en aquesta comunitat és especialment important, hi abunden més els colombians, els veneçolans i els equatorians. Potser Ayuso ha vist poques malinches al metro, però sí que està al cas del musical del mateix nom del seu amic Nacho Cano (ex de Mecano). La seva frase no és cap improvisació.

La Malinche, també coneguda com a Malintzin o, pel seu nom baptismal, Marina, és una figura controvertida. Nascuda en una família de llinatge asteca, quan es va morir el seu pare va ser venuda a traficants d’esclaus, va aprendre la llengua maia i va ser entregada després a Hernán Cortés, juntament amb una vintena de dones, peces d’or i altres presents; per això, va acabar dominant l’espanyol. Gràcies als seus coneixements d’idiomes, va exercir d’intèrpret fins que va tenir una influència, diguem-ne, política. Per a uns quants va ser una mediadora que va evitar més vessament de sang i, a més, representa el mestissatge, atès que va tenir un fill amb Cortés. Per a d’altres, va obrir les portes a l’invasor i va propiciar la caiguda de Tenochtitlán, és a dir, va ser una traïdora.

Amb la referència a les malinches, Ayuso no estava parlant per als mexicans, sinó per als espanyols. És més, per a determinats votants de Madrid a qui sedueix el rebuig del que anomenen “una visió acomplexada” de la conquesta d’ Amèrica. Així, Hernán Cortés és, per Ayuso, “el pare del mestissatge”, tal com l’ha qualificat en la seva estada a Mèxic, mentre que l’“indigenisme” es redueix a un moviment patrocinat per règims autoritaris d’extrema esquerra que només pretenen atacar Espanya per amagar la seva incompetència i despotisme. La presidenta madrilenya no fa altra cosa que seguir així la doctrina de la FAES.

Amb la referència a les malinches, Ayuso no s’adreçava als mexicans, sinó als madrilenys

La fundació de José María Aznar propugna l’agermanament amb Llatinoamèrica, però també una lectura històrica que posi fi a la “llegenda negra” difosa, a parer seu, per anglesos i holandesos sobre un colonialisme espanyol especialment cruel, però és tal l’afany a defensar aquesta visió que gairebé se situa a l’extrem oposat i presenta la conquesta com un mestissatge idíl·lic del qual va néixer una civilització més avançada. Segons aquesta tesi, els immigrants llatinoamericans són descendents d’espanyols, com va expressar Ayuso fa poc arran de les exigències de Vox al PP per imposar la prioritat estatal, que implica vetar l’accés als serveis públics als estrangers en funció del temps de residència o, a la pràctica, del seu origen. “Els ciutadans que venen d’ Hispanoamèrica no són estrangers; són tan espanyols com nosaltres”, va precisar Ayuso.

En realitat, és una manera de fer distinguos entre la immigració musulmana i la que, com remarca el PP, comparteix “la cultura i els valors espanyols”. Cosa en què Vox no posa tantes objeccions. Molts llatinoamericans que viuen a la Comunitat de Madrid i que poden votar són pròxims a partits conservadors perquè rebutgen règims autoritaris com el de Veneçuela. Estem parlant de prop de mig milió de vots que poden marcar la diferència entre tenir la majoria absoluta o dependre de Vox en aquesta autonomia.

La factoria ideològica d’Aznar parla de la hispanitat per promoure una mena d’imperi cultural espanyol, mentre que Vox es refereix més a la Iberosfera per defensar una aliança amb l’extrema dreta llatinoamericana contra el globalisme i el comunisme. Ayuso sembla que bascula entre tots dos. Se situa amb la primera tesi quan parla de les malinches o amb la segona quan posa en circulació el lema de la seva última campanya, “Comunisme o llibertat”. Amb el primer missatge sembla que s’adreça als madrilenys de so­ca-rel espanyolista que es puguin veure temptats de votar Vox, als quals ella es presenta com una líder valenta que no demana perdó per la història d’ Espanya. Amb el segon cerca els exiliats, polítics o econòmics, llatinoamericans, als qui dedica festivals de música.

La presidenta madrilenya es presenta com a víctima de la “deriva autoritària” de l’esquerra

En aquesta visita a Mèxic, Ayuso es pot donar per satisfeta d’haver fet sortir de polleguera un referent d’esquerres com la presidenta Claudia Sheinbaum, que va ser a la cimera de líders progressistes que va organitzar Pedro Sánchez a Barcelona. Sheinbaum, que havia aconseguit mantenir la calma davant del mateix Donald Trump, ara ha titllat d’ignorant la presidenta madrilenya. No es pot negar que aquest conflicte també beneficia Sheinbaum, que surt així en defensa de l’orgull dels mexicans davant d’una espanyola per presentar com a exemple de neocolonialisme.

Llavors, l’estada a Mèxic és un èxit o un fracàs per a Ayuso? La primera conclusió és que la immigració i el nacionalisme són dos grans eixos que mobilitzen els electors avui dia, aquí o a Mèxic, tant se val. Potser aquesta vegada la presidenta madrilenya no ha calculat que la reivindicació dels orígens indígenes a Mèxic (com al Perú i en altres països) s’ha convertit en un sentiment transversal, que comparteixen la dreta i l’esquerra de Mèxic, que promouen amb intensitat el reconeixement d’una cultura pròpia, com assenyala a aquest diari la doctora Anna Ayuso( Cidob). En tot cas, Ayuso ha anat amb compte a presentar-se alhora com a víctima de la intolerància de l’esquerra, la “deriva totalitària i violenta” de la qual l’han obligada a cancel·lar actes en aquell país i a anticipar-ne la tornada. En els seus equilibris, Ayuso de vegades patina. Com quan va acusar Vox d’hipocresia amb la immigració: “Dic jo que algú n’haurà de netejar les cases, recollir-ne les collites i posar els maons de les cases on viuen”. O potser no va ser cap espifiada. Pot ser que en això hi hagi la seva popularitat i el ­secret del seu idil·li amb les urnes.