El llegat de l’exiliat Font i Orobitg ingressa a l’Arxiu Nacional

Ell va sortir amb dues maletes a bord del Mexique , ella va tornar amb set carpetes en un avió d’Emirates. Del 1939 al 3 de maig del 2026. Avi i neta. El primer, Marian Font i Orobitg, va ser militant d’Esquerra Republicana de Catalunya als anys trenta, comissari de la Columna Macià-Companys durant la Guerra Civil i exiliat a Mèxic, on va morir el 1977 després d’una vida de militància diferida.

Des d’allà va viatjar diumenge passat la seva neta, Diana López Font, que aquesta setmana ha fet lliurament del seu llegat polític i personal, condensat en un miler de documents, a l’ Arxiu Nacional de Catalunya. En el seu viatge, López no va voler facturar la maleta amb els documents. Superava el volum permès en cabina, però al taulell de l’aeroport va explicar el que portava i van fer els ulls grossos: “No ho puc perdre”.

“Amb altres amics vaig intervenir en la confiscació de l’edifici de Correos y Telégrafos”

“No sé desfer-me de tot això, però ha de ser així; que tothom hi tingui accés”, explica Diana López amb un nus al coll. La Vanguardia va tenir notícia del viatge i va poder fer un cop d’ull als papers al pis dels seus oncles, a Sants, on ella es va allotjar.

Són cartes, carnets militars, informes, estudis, postals, poemes, fotografies. Analitzen la situació política, econòmica, cultural i migratòria. Hi ha força notes i informes firmats per Josep Tarradellas, dirigides a tercers; alguna és “confidencial”.

Un dels textos denuncia que a la Barcelona de la postguerra ja hi ha “un 37%” de població nascuda fora de Catalunya.

Un altre és una carta d’ Eugene Black, de l’ International Bank for Reconstruction and Development, a Mariano Navarro, ministre d’Hisenda de Franco, en què analitza la política econòmica franquista.

En una carta del 1961 al periodista Màrius Calvet, sota l’epígraf “estrictament personal”, Josep Tarradellas li exposa que quan en els seus viatges a Mèxic ha criticat “la tàctica” i “l’acció” de l’exili, “advertint dels perills que comportava no tenir present la realitat política de dins de Catalunya”, només ha tingut “disgustos”.

Quan el 27 de novembre del 1977 mor d’un infart Marian Font – Mariano en els documents oficials d’identitat–, la seva dona, Isabel Fernández Bernús (nascuda a Palamós el 1909), decideix conservar tots els papers; quan el 2002 mor ella, passen a casa de la seva filla Montserrat; quan mor aquesta, la seva filla Diana es troba la col·lecció.

El fons conté al voltant de mil documents: uns 230 folis de documentació del Govern i d’ERC a l’exili, uns 265 documents i correspondència de la Generalitat, 105 cartes rebudes al camp de concentració de França enviades per la seva dona des de Saint Nicolas, i del seu cunyat des del camp de Bram, entre d’altres; altres cartes d’amics; una vintena de poemes; i diverses desenes de folis i estudis sobre maçoneria, a la qual era afí Marian Font.

Fa un parell d’anys, López (que havia estudiat disseny a Barcelona) estava de visita. En una passejada pel Raval, entra en una exposició del Memorial Democràtic, d’un personatge de l’exili a Mèxic que no recorda. “Era molt semblant al que jo tenia, l’hi vaig explicar a la noia del taulell i em va dir que si portava el llegat d’alguna manera el meu avi podia tornar a Catalunya”. Ja des de Mèxic, va acabar contactant amb l’ Arxiu Nacional, que va valorar en remot el material i al desembre li va demanar que l’enviés. Ha vingut en persona. “La seva vida forma part d’un puzle, la seva vida mostra coses però no el puzle complet. Les petites històries configuren la gran història, i jo vull que es conegui”.

Marian Font va morir d’un infart poc després de –via franquisme– la reinstauració de la monarquia. “Sempre dic que va morir per això, ell era molt republicà i de cop tornava la democràcia, però també la monarquia, i aquest preu no el va poder suportar”.

Font s’havia exiliat el 1939, des del camp de concentració del Barcarès, a la Catalunya del Nord. La seva dona i la petita Isabel van passar la guerra a Barcelona, amb la por que el moguessin a un altre camp i li perdessin el rastre. Rebutjats pel Regne Unit i pels Països Baixos, finalment aconsegueixen permís per exi­liar-se al Mèxic de Lázaro Cár­denas. La família es retroba al moll francès des del qual parteixen. Tots els seus béns, en dues maletes.

Mèxic imposa tres condicions per deixar-los entrar: tenir ofici, no passar per Ciutat de Mèxic i no ficar-se en política.

Marian Font és comptable, però es presenta com a fuster.

S’instal·len a la perifèria, on passen greus penúries abans d’acomodar-se una mica i comprar una casa de dos pisos; als baixos muntarà un negoci de vidre i mobles amb un altre català. “Era arquitecte i mig artista: va ser ruïnós”, explica López.

No es fica en política: ja hi estava ficat. Tot i que abans de l’exili era un militant de base d’ERC, Font va ser el comissari de la columna Macià-Companys, que va integrar militants d’ERC al front sud d’ Aragó.

“Va tenir un paper rellevant en l’exili, perquè la seva professió de comptable el va convertir en tresorer d’Esquerra a Mèxic”, valora Josep Vall, president executiu de la Fundació Irla, que com a think tank del partit recull i estudia les vides dels seus militants d’aquells anys, “i era metòdic i per això conserva tants papers, informes i cartes de Josep Tarradellas”.

Del seu paper en la República i la Guerra Civil se sap poc. En un currículum que presenta davant la branca maçònica de Mèxic i que és al llegat exposa que l’abril del 1931 intervé “en les eleccions municipals que es van celebrar a tot Espanya, el resultat de les quals va servir perquè el dia 14 es proclamés la República”. “Juntament amb altres amics vaig intervenir en la confiscació de l’edifici de Correos y Telégrafos de Barcelona”, afegeix.

Segons aquest currículum, Font s’havia format com a pèrit mercantil i el 1926 havia entrat a treballar a la Companyia Telefònica. El febrer del 1930 entra en una companyia de fabricació de mobles per a “hospitals, clíniques i perruqueries”, i un any després ho deixa “voluntàriament” per integrar-se al “personal burocràtic de l’organisme que s’havia creat a Catalunya amb motiu de la proclamació de la República”. Va ser a Presidència, Parlament i Treball i Previsió Social. El 1933 va guanyar la plaça de secretari de l’Ajuntament a Cornellà, que va exercir fins al 6 d’ octubre del 1934. “Vaig ser separat del càrrec. Aquesta vegada no va ser voluntàriament: a conseqüència dels fets de l’octubre del 1934 vaig haver d’abandonar-lo”.

“Després de les jornades del 19 de juliol del 1936 –continua– vaig treballar en l’organització de la columna de voluntaris Macià-Companys que va sortir a combatre el feixisme als fronts d’ Aragó. Vaig actuar en qualitat de comissari de guerra i quan va ser militaritzada l’esmentada força vaig ser nomenat capità d’ Intendència de la 131a brigada mixta i després secretari de la direcció d’ Intendència del XI Cos d’ Exèrcit, havent pres part a totes les accions de guerra en què va intervenir la unitat a la qual pertanyia, citant entre altres, les batalles de la Serra d’ Alcubierre, Vivel del Río, Belchite i l’Ebre. Durant aquest temps es va crear a Ponts una E scola de Perfeccionament d’ofi­cials d’ Intendència i vaig ser nomenat professor de compta­bilitat i pagadoria en campanya”.

Efectivament, la columna Macià-Companys “es desplega a Vivel del Río Martín, a Terol, des del setembre del 1936”. “El febrer del 1937 van rebre duríssims atacs, i han de replegar-se fins a un altre poble, Martín del Río, a dos quilòmetres”, explica Gonzalo Berger, historiador especialista en la Guerra Civil i en les milí­cies antifranquistes.

El març del 1938 l’exèrcit franquista va travessar aquest front. Les unitats republicanes havien rebut l’ordre de resistir, però els seus comandaments van ser capturats i afusellats allà mateix. Berger avança que a la zona hi ha una fossa comuna, analitzada mitjançant georadar, i en la qual hi pot haver “uns trenta cossos”, que serà excavada l’estiu que ve.

Font ja no hi era. Amb tota seguretat, aquests trenta afusellats van ser els seus companys. “Tot aquest patiment és el de molts. És la història de molts. Coses que no es poden repetir mai”, diu la ­neta.