Flamenc amb denominació d’origen Barcelona

A algunes persones no els ha agradat que The New York Times aconsellés vivament visitar un tablao a l’article 36 hores a Barcelona , publicat fa una setmana. És així perquè consideren desafortunat narrar la capital catalana a partir de manifestacions culturals que no veuen com a pròpies. Torna, així, el debat sobre la DO de les arrels. El mateix que suscitava Rosalía per ser massa catalana per al flamenquisme i massa flamenca per a la catalanitat.

La reedició de la polèmica coincideix amb la publicació d’un assaig estimulant que apunta al fons del problema: La Catalunya flamenca ( Pòrtic), de l’escriptor i periodista Rafael Vallbona. De fet, n’hi ha prou a llegir-ne el títol per saber què en pensa l’autor, però la solvència amb la qual sustenta la tesi que el flamenc és una música pròpia hauria de servir perquè les persones més reticents en revisessin els arguments en contra.

Vallbona subratlla que l’apropiació del flamenc pel franquisme és en l’origen del problema

Vallbona remarca un condicionant polític: el fet que el franquisme proclamés el nacional- flamenquisme com a emblema de l’espanyolitat va fer que els perdedors del 1939 associessin el flamenc a la falta de llibertats i a la repressió cultural. D’alguna manera, per culpa d’aquesta apropiació indeguda, el flamenc va ser tan víctima de la dictadura com les manifestacions culturals proscrites pels seus sicaris. Va caldre esperar a la generació dels 60 per veure un canvi de sensibilitat cap al flamenc. L’aparició de genis insubornables com Camarón de la Isla, Lole y Manuel, o Paco de Lucía, que van desbordar les fronteres del gènere, van ajudar a canviar la percepció de música del règim.

El llibre de Vallbona es basa en experts, com ara el fundador del Taller de Músics, Lluís Cabrera, o la doctora en Història de la Música Montse Madridejos. Recorda, per començar, que la primera manifestació flamenca documentada a Catalunya es remunta al 1827: l’estrena de l’obra La Gitanilla a l’actual Teatre Principal. L’any que ve se n’hauria de celebrar amb magnificència el bicentenari. Una dada: va caldre esperar fins al 1841 per assistir al debut del gènere a Madrid.

El flamenc, segons l’autor, va ser promogut per la República com una expressió de llibertat als anys trenta mentre despertava reticències entre conservadors, catòlics i, a Catalunya, els nacionalistes. Ens diu que, el 1848, Merimée va sentir a Barcelona flamenc cantat en català o en romaní, un segle i mig abans del Desglaç del badaloní Miguel Poveda. I posa l’accent en les aportacions al gènere d’altres catalans i catalanes com Carmen Amaya, la Chunga, la Singla, la Chana, el Pescaílla, Peret, Ginesa Ortega, Mayte Martín, Duquende, Queralt la Hoz, Sílvia Pérez Cruzo la mateixa Rosalía.

Uns casos molt rellevants són els de Joan Albert Amargós i de Carles Benavent(l’home que va tocar amb Miles Davis), uns músics descomunals que van enllaçar el flamenc amb un corrent tan inequívocament català com la música laietana. El fet que en les seves llargues carreres hagin contribuït a la innovació del gènere dona peu a una conclusió suggeridora, formulada al llibre per Lluís Cabrera: a Sevilla, el pes de la tradició no hi encoratja precisament la modernització del flamenc (com va patir en primera persona Camarón); a Madrid, hi pesa més la vocació comercial, i, a Barcelona, gràcies a aquest substrat de mestissatge, la innovació hi sorgeix de manera natural. El mateix Taller, nascut per acostar el jazz al flamenc i viceversa, ha estat i és un laboratori musical.

Penyes i tablaos són un altre fil conductor del flamenc català, encara que, com molts restaurants, bars o cocteleries de Barcelona, necessitin els turistes per subsistir (és sabut que barcelonins no freqüentem la nit els dies feiners). Són els tablaos flamencs llocs turístics? Doncs sí i no: els freqüenten sobretot els turistes, però bona part d’aquests tablaos programen actuacions dignes del més exigent dels aficionats locals (el Cordobés va ser distingit el 2025 com el millor del món). Per cert, per tancar el cercle: l’efecte Rosalía els ha permès guanyar públic. La gent vol veure els tablaos que va freqüentar l’artista.