Cristina Fernández Cubas, ‘germana’ silenciosa de Camus

L’escriptora Cristina Fernández Cubas va rebre ahir el premi Albert Camus en el marc de les trobades d’art i de pensament que se celebren cada any a Sant Lluís (Menorca) i que en aquesta desena edició han girat entorn de la idea de la fraternitat.

La fraternitat silenciosa és un concepte ètic fonamental en l’obra d’Albert Camus, la resposta més necessària davant de l’angoixa existencial, l’absurd i la violència del segle XX.

Artistes i pensadors recorden Camus i la seva rebel·lia vital, que és essencial per sostenir la dignitat

Camus ensenya l’ètica del vincle, del viure junts en un món convuls. “Ens ensenya que la fraternitat no es declara; es practica –puntualitza Sandra Maunac, directora de les Trobades Camus–. La fraternitat es viu en els petits gestos, en la solidaritat silenciosa, en l’acte de compartir”.

Fernández Cubas ha mantingut una fraternitat silenciosa amb Camus des del dia que, quan era una adolescent, va llegir L’estrany . “Va ser a Arenys de Mar –recorda– al setembre, quan havia passat el guirigall de l’estiu i el temps era propici per a la lectura. Bé, no tant, perquè estava llegint a la terrassa i va caure un xàfec que no només em va deixar calada, sinó que també va amarar el llibre, que era del meu germà, un meticulós a qui em va costar Déu i ajuda de compensar. Però què hi feia. Camus m’havia obert la ment”.

Fernández Cubas és la germana silenciosa de Camus, hereva del seu esperit, “de la convicció que només des de la lucidesa, fins i tot quan fa mal, és possible d’eixamplar l’espai de l’humà”, com afirma el jurat que l’ha premiada.

Camus va ser rellevant en la formació literària de Fernández Cubas, i l’editora Beatriz de Moura va ser decisiva per llançar-ne la carrera d’escriptora. “Va publicar el meu primer llibre de contes quan jo era una des­coneguda i quan publicar contes a Espanya era esmentar el di­moni”.

Fernández Cubas, premi nacional de Narrativa i premi nacional de les Lletres, confessa: “M’encanta el risc que comporta el relat curt. És una corda fluixa, i n’hi ha prou amb un mal paràgraf perquè caiguis al buit”.

Camus vivia el present amb intensitat i consciència, i, com va recordar Sandra Maunac, va transformar el “Penso, per tant existeixo” de Descartes en un més combatiu “Em rebel·lo, per tant existeixo”.

La rebel·lia és essencial per sostenir la dignitat. I aquesta lluita, com va resumir la filòsofa Cynthia Fleury, ha de ser continuada, perquè “tots som vulnerables”.

Des d’aquesta fragilitat, reconèixer l’estrany com un semblant és un acte no només de solidaritat, sinó també de supervivència. “No som res si no som amb els altres”, va declarar el catedràtic de Literatura Antonio Monegal.

“Som molt petits”, va confirmar l’astrònom Alain Doressoundiram. “No tenim un privilegi còsmic –va afegir–. Vistos des de lluny, no hi ha dubte que formem part d’una fragilitat comuna”.

Albert Camus hi estaria molt d’acord.