El preu del consentiment

El Madrid va avui al Camp Nou com el Barça solia anar-hi les tres dècades que van precedir el mandat Cruyff. Provarà d’alleujar una temporada injustificable amb una victòria sobre el seu vell rival, campió in pectore de la Lliga, que va arribar a prometre un gran combat a la primera volta. El Madrid, que havia guanyat nou dels deu primers partits, va derrotar el Barça i es va col·locar amb cinc punts d’avantatge sobre el seu perseguidor. Avantatge fictici, desavantatge real. En una osten­tació de vanitat, supèrbia i estupidesa, Vinícius va començar un procés de demolició que no s’ha tancat, de conseqüències imprevisibles, perquè afecta tota l’estructura del club, incloent-hi el president, Florentino Pérez.

Aquell Barça feble i queixós va guanyar dues Lligues entre el 1960 i el 1990, un balanç ridícul per a la magnitud del club, entossudit a fer-se trampes al solitari. Es va refugiar en la condició de víctima i es va quedar tan ample com l’ Atlètic de Madrid al paper d’ el pupas , però amb una variant. Al revés que l’ Atlètic, no va interioritzar els plaers del masoquisme. Al Barça el dominava una irritació calculada. No es feia responsable dels seus constants errors. En tenia prou amb derrotar el Madrid per vendre una tona de mercaderia avariada.

En una ostentació de vanitat i estupidesa, Vinícius va començar un procés de demolició que no s’ha tancat

Aquelles edicions del Madrid eren limitades, en el sentit estricte de la paraula. Mentrestant, el Barça fitxava els tres millors futbolistes del món –Cruyff el 1973, Schuster el 1980 i Maradona 1982–, el Madrid contractava el declinant Netzer, el funcional de Breitner i Lozano, fill d’emigrants espanyols a Bèlgica, destinat a l’oblit. Era un Madrid de pa sucat amb oli, posseït per una ètica professional i un esperit competitiu que li proporcionaven victòries en títols a Espanya i dues Copes de la UEFA quan, per problemes semblants als que han consumit el Barça els últims anys, va emergir la Quinta del Buitre, una cosa semblant passa amb aquest Barça, obligat a consumir el seu producte interior amb un èxit apoteòsic.

Fa dos anys, Florentino Pérez va decidir perdonar els petits pecats de Mbappé –va preferir esgotar la seva última temporada al PSG i no fitxar pel Madrid– i el va incorporar a l’equip que havia guanyat la Lliga i la Copa d’Europa a la temporada 2023-2024. Es va anunciar una època imperial del Madrid, patrocinat al camp per Mbappé, Bellingham i Vinícius. Al davant, l’abatut Barça de l’última temporada de Xavi, farcit de jugadors del planter i pendent de Lamine Yamal, Lewandowski i Raphinha, és a dir, un fenomenal adolescent, un venerable davanter i un discutit brasiler. Difícil sospitar el que ha passat. El Barça ha irromput com un cicló i el Reial Madrid s’ha estavellat. Dues temporades sense títols i una crisi galopant que empetiteix episodis com el cèlebre motí de l’ Hesperia , moment refundacional del Barça, d’altra banda. Va significar la tornada de Johan Cruyff. Amb l’estadística a la mà, hi ha xifres que s’expliquen per si mateixes. Des de la temporada 1990-1991, el Barça ha sumat 19 de les 36 edicions de la Lliga (57%). El Reial Madrid, 11 de 36 (30%).

Al Barça no li han faltat problemes estrepitosos de gestió, dels quals encara es dol, però ha construït una identitat tan valuosa com diferencial: les tres millors generacions del futbol espanyol –la de Guardiola als noranta, la de Puyol, Xavi, Iniesta i Busquets aquest segle, la que encapçalen Lamine, Fermín, Gavi iCubarsí aquesta dècada– pertanyen al Barça.

Florentino Pérez menysprea aquest model. És probable que a excepció de Lamine no fitxaria cap jugador del Barça. Pel que fa a la marca Reial Madrid, la marca Espanya segons la seva opinió, prefereix una idea líquida, postmoderna, antagònica amb la realitat: un equip titular amb prou feines sense, o simplement sense, espanyols.

El Reial Madrid no ha guanyat mai dues Lligues consecutives durant els 23 anys de Florentino com a president. Ho va aconseguir durant la presidència de Ramón Calderón el 2007 i el 2008. El seu territori ha estat Europa, on els èxits a la Champions –un torneig més expeditiu que de llarga durada– no poques vegades han ocultat mediocres temporades a la Lliga, canvis d’entrenadors i la sensació que el guanyador de la competició no era el millor equip d’Europa.

Lluny de consagrar-se com un exuberant període d’èxits, el Madrid ha sucumbit en una etapa que només té equivalent en aquell segle que va animar a la dimissió de Florentino Pérez el febrer del 2006, després de dos anys i mig de sequera, amb Zidane, Ronaldo i Beckham a la plantilla. “Els he malcriat”, va dir llavors, a tall de justificació. L’endemà ja tenia ganes de tornar.

No abandonarà la presidència aquesta vegada, ni se sabrà el que diu en privat dels seus jugadors, aviciats, consentits i decebedors, factors de risc constant per als entrenadors, petulants en el seu comportament, convençuts de l’empara que els dispensa el president, el silenci dels quals s’ha interpretat com a interessat o connivent en tots els episodis que han presidit l’ensorrament del Reial Madrid des del dia que la petulància consentida de Vinícius va convertir la victòria contra el Barça en un drama graciós i de carrer. Veurem quants i qui atropella.