Formant

He hagut d’anar a Harvard, a Boston, a l’escola on vaig fer el programa doctoral fa gairebé 50 anys. Vaig poder escapar-me una estoneta curta i recórrer tot l’edifici on hi ha les classes del programa màster de Harvard i fixar-me en què passava dins.

Es veia que el funcionament de les classes és el mateix que fa gairebé 50 anys. Havien de discutir un cas d’una empresa i els alumnes que volien aportar alguna idea aixecaven el braç. El professor n’assenyalava un dels que estaven amb el braç aixecat, aquest deia alguna cosa i en la majoria dels casos el professor s’acostava a la pissarra (tenia sis pissarres) i apuntava un resum del que li acabava de dir aquell alumne on ell considerava. Suposo que al final de la classe el professor transmetria les seves idees sobre el que ha de fer un bon directiu basant aquestes conclusions en les coses que alguns alumnes havien dit i potser ampliant algun dels suggeriments que havia apuntat transmesos per algun alumne, com sempre es feia.

Impressiona veure a la millor escola del món el sistema del “mètode del cas”

El que més m’impressiona és veure a la millor escola del món el sistema del “mètode del cas”, amb què les classes tracten les qüestions de la direcció d’empreses discutint realitats empresarials sobre els diferents temes. El mètode és que els professors porten a classe la realitat en el format d’un cas que els alumnes han hagut d’estudiar. A l’aula hi tindrà lloc una discussió per trobar la millor manera d’abordar aquesta realitat. Els professors aprofiten per transmetre mètodes, tecnolo­gies, bones maneres de gestionar i possibles avantatges.

Fa 50 anys començaven a entrar a les classes, no cada dia, sinó alguna vegada, els ordinadors (bastant grans i pesats sobre un suport amb rodes), i els professors feien i explicaven un model de càlcul de resultats en funció de les situacions. Posaven aquest model a l’ordinador i calculaven amb l’ordinador els resultats del model de cada alternativa. La impressió era que s’aportaven alternatives i se’n valoraven les possibilitats i els resultats.

Jo no vaig veure aquests dies que els professors i les professores tinguessin un ordinador a la taula. La idea semblava ser com fa molts anys, que a l’última fase de la classe el professor o la professora feia un repàs del que havia apuntat a les pissarres, associat tot a la gestió d’una empresa. Això és el que haurien de pensar i fer els bons directius que en el futur serien els alumnes del programa màster que eren a les classes.

Tot i això, quedava clar que els or­dinadors són molt útils per presentar bé les coses, per fer càlculs importants, però no són els que prenen les deci­sions. Les decisions les han de prendre els directius i els ordinadors els poden ajudar a organitzar bé les alternatives, però no per ser els ordinadors els ­gestors de l’empresa.