L’enemic del rearmament

Enfront del cunyadisme de dades, informes rigorosos. ElKiel Institute ha calculat la quantitat que Europa hauria d’invertir per aconseguir l’autonomia militar estratègica, és a dir, per no dependre dels EUA i de la seva inquietant sintonia amb el Kremlin: caldria desemborsar 500.000 milions d’euros en deu anys per no deixar la defensa europea en mans de la Casa Blanca. Per astronòmica que sembli la xifra, l’institut puntualitza que n’hi hauria prou amb augmentar un 10% la despesa en defensa per aconseguir l’objectiu. Sembla assumible sobre el paper. Recordem que el programa Next Generation, impulsat després de la pandèmia, va mobilitzar 750.000 milions. Però una cosa és valorar que l’ assoliment és factible financerament, i l’altra, pretendre que en l’actual context polític sigui viable donar un tomb històric a dècades de relació transatlàntica.

El primer enemic d’aquest rearmament estratègic, cal buscar-lo a la mateixa UE. Admet el Kiel Institute alemany que el complex militar-industrial europeu està tan atomitzat que fa impracticable qualsevol economia d’escala. Cada país aplica l’estratègia que li interessa. Alemanya, per exemple, duu a terme el seu propi pla de rearmament no només per defensar-se millor de l’amenaça russa, sinó també per impulsar la re­conversió d’un sector industrial cada vegada més obsolet i per pal·liar les seves mancances en tecnologia. Es dona el cas, a més, que el país europeu més preparat per fer front a les guerres modernes, Ucraïna, encara no pertany a la UE. Però un altre factor a tenir en compte és que Wa­shington no es quedarà de braços plegats veient com Europa deixa a l’estacada les seves empreses d’armament, a què la Unió destina ara el 63% de la despesa conjunta en defensa. La capacitat de Donald Trump dedividir la UE negociant bilateralment amb governs díscols està mésque de­mostrada.

És lícit plantejar-se si a Europa no li convindria més concentrar els seus esforços a dotar-se d’una sobirania tecnològica, ara que sabem que les guerres virtuals i les presencials es guanyen més amb embos­cadesalgorítmiques que no pas amb tancs. Però també és positiu disposard’un full de ruta com la que aporta el KielInstitute. El problema de fons és, com sempre, aquesta “decisió de no decidir” quehan pres tants polítics al llarg de la històriai sobre la qual ens alerta Giuliano da Empolia L’hora dels depredadors .