Catalunya, tan a prop i tan lluny

El nostre company Jaume V. Aroca, desplaçat aquests dies per cobrir les eleccions andaluses, explica en les seves cròniques que al carrer amb prou feines es perceben aires de campanya. La gent va al seu aire, més pendent de les seves tasques diàries que no pas dels mítings, debats o passejos d’uns candidats que aquests dies es prodiguen sense parar. Preocupats, sí, per la sanitat i l’habitatge, però sobretot pel cost de la vida. Així i tot, no tots aniran a votar diu­menge. S’espera una participació semblant a la registrada el 2022, quan no va arribar ni al 60%.

De moment, l’acte amb més afluència no ha tingut res a veure amb els comicis, sinó amb la irrupció de Rosalía en un concert de franc a la vora del Guadalquivir dissabte. Ja els agradaria als partits comptar amb l’estrella catalana per omplir aquests dies pavellons i places.

Aquest ambient de desinterès contrasta amb l’angoixa amb què els partits afronten aquestes eleccions autonòmiques. Hi ha nervis perquè no són uns comicis més. Per començar, Juanma Moreno es juga la seva independència, que no és poc. La llibertat per continuar governant sense dependre de Vox i, de passada, ajudar Alberto Núñez Feijóo en el seu camí cap a la Moncloa.

Més espinosa és la situació a l’esquerra. María Jesús Montero necessita millorar els resultats que va obtenir el seu predecessor, Juan Espadas, a les anteriors eleccions, que no van ser bons, i Endavant Andalusia aspira a fer el sorpasso a l’assaig de coalició de Per Andalusia.

Mentre tot això passa, el Govern espanyol es manté pràcticament paralitzat en espera que passin aquestes eleccions per reactivar algunes iniciatives que s’han frenat per no perjudicar encara més els interessos de Montero a Andalusia. Parlem del Consell de Política Fiscal i Financera per abordar el finançament autonòmic, que s’ havia d’haver celebrat el primer trimestre de l’any; de la societat mercantil que ha d’aprovar el Consell de Ministres, o de la comissió d’infraestruc­tures destinada a greixar els pressupostos del president Salvador Illa. Perquè a Espanya poques coses mobilitzen tant electoralment com invocar Catalunya, encara que les urnes estiguin a gairebé mil quilòmetres de distància.