Vulnerable a la fi

El silenci ha estat el millor aliat de Florentino Pérez durant anys. L’ha sabut utilitzar amb habilitat per dotar-se d’un halo misteriós, un mecanisme habitual dels grans personatges o d’aquells que pretenen ser-ho. La roda de premsa convocada pel president del Reial Madrid va ser, des d’aquest punt de vista, una immolació mediàtica. El mandatari va comparèixer sol, probablement sense deixar-se aconsellar per ningú, en una sala d’una enormitat que l’empetitia, sense un guió preestablert, nerviós, barallat amb els seus propis papers i el mòbil, i repetint un mantra d’obsessions que, els qui el coneixen bé, li han sentit sempre en privat, però mai en públic. És aquí on rau el monumental error comunicatiu de Florentino, figura tan respectada com temuda, exposada sense xarxa precisament perquè ningú no s’atreveix a desplegar-la.

La compareixença va ser llarga, els intents de l’equip de comunicació per abreujar-la van fracassar (“preguntin, preguntin, que tinc tota la tarda”), i van aflorar els tics de qui oblida completament que mig país està observant: el masclisme, els gestos despòtics, el llenguatge ranci...

Va oblidar les càmeres i van aflorar les fòbies i els tics, el masclisme, el poder...

El president del Reial Madrid està acostumat a tenir el control de tot el que es mou al seu voltant, empresari plenipotenciari de la vella escola, i dos anys en blanc de l’equip de futbol, sumats als duríssims i inèdits cops judicials que ha rebut, d’una banda la prohibició de fer concerts al Bernabéu per excés de decibels; de l’altra, la paralització dels pàrquings soterranis propers a l’estadi, l’han fet vulnerable, probablement per primera vegada. La premsa de Madrid, habitualment dòcil tret d’excepcions (ell mateix va recordar repetidament periodistes com José María García o Santiago Segurola com a pre­decessors de les seves noves fòbies: Abc , les ràdios nocturnes, el ja extint Relevo...), ha virat la proa cap a un objectiu d’ altura abans impensable, i això ha descol·locat sobre manera el president, acostumat a l’afalac com a acompanyant habitual. De fet, ja sense filtre, ahir es va atribuir alguna peça de caça de la dissidència.

“Campanya orquestrada”, “confabulació” o “lluito contra tots” van ser el mantra d’un discurs improvisat, fet a retalls del subconscient, que li escopia una vegada i una altra consignes victimistes pròpies de qui es creu perseguit pel món. No és així. Les coses no passen per casualitat i els clubs de futbol no són una excepció. Les bones gestions donen com a resultat equips guanyadors (ell en va aconseguir uns quants), i les dolentes, desemboquen en projectes fallits, com és el cas. No sempre es pot guanyar, tot i que és obvi que Florentino Pérez no ho considera ni tan sols una possibilitat.

No s’han de magnificar malgrat tot les conseqüències del seu error, més enllà d’una rascada en la reputació del Reial Madrid i òbviament del seu president. A les eleccions convocades els seguiran una sèrie de mesures que, amplificades per l’aparell propagandístic (encara és molt potent), esborraran el record viscut. Nou entrenador, nous fitxatges, focs artificials i un rival en les elec­cions a qui va assenyalar implícitament però de qui no coneixem ni la cara que fa.

Fa 20 anys que els socis del Reial Madrid no van a votar.