Marisol Donis, farmacèutica i criminòloga: “Va tenir un atac de riure la nit de noces i va acabar en un manicomi”

De farmacèutica a criminòloga?

Vaig treballar 20 anys a la meva pròpia farmàcia, però em feia molta enveja que la meva filla anés a la universitat, així que vaig vendre la farmàcia i em vaig matricular a criminologia.

També és autora de tretze llibres.

L’últim, sobre els manicomis com a eina de control social femení entre els segles XIX i XX.

Expliqui-m’ho amb una història.

Janet Frame era neozelandesa, grassoneta i pèl-roja. Al col·legi es reien d’ella. A casa tenia un germà epilèptic i un pare molt violent. Se li van morir dues germanes ofegades amb poc temps de diferència. Estava deprimida.

Normal.

La van ingressar en un manicomi, on la van tractar d’esquizofrènia: electroxoc, xoc insulínic i lobotomia.

Quin horror!

Ella, i té molt mèrit, entre electroxocs es­crivia poemes i relats. Els interns no podien rebre ni enviar cartes, però li van permetre enviar un relat a un concurs literari. El premi era important i el va guanyar. Aleshores el metge va decidir desprogramar la lobotomia.

Era normal un diagnòstic d’esquizofrènia equivocat?

El van rebre moltíssimes dones, els psiquiatres no estaven preparats. A Ellen West, de molt bona família i que patia anorèxia ner­viosa, la van tractar com si tingués esquizofrènia. Va acabar suïcidant-se amb cicuta.

Les tancava la mateixa família?

El pare, els germans, els marits. Amb qualsevol signe de rebel·lia n’hi havia prou per considerar-les histèriques. En el moment que volien desfer-se’n no hi havia problema al psiquiàtric per admetre-les amb diagnòstics peregrins.

Per exemple?

Mania impulsiva, mania contínua. Una dona a Valladolid va somiar amb querubins i se li va acudir explicar-ho. La van diagnosticar de bogeria mística. La van estabornir amb bromur. A una altra la van tancar perquè col·leccionava fotos de toreros. “No era propi d’una senyoreta!”.

Uf.

També en tancaven moltes per tota la vida per bogeria puerperal (avui, depressió postpart). Per malenconia crònica o bogeria orgullosa: per rebel·lar-se contra el rol social.

I les artistes?

Moltes s’escapaven de casa perquè volien ser dones lliures i acabaven al manicomi. Les sotmetien a dutxes glaçades al cap, més de vint galledes seguides plenes de gel perquè els marxessin les idees d’independència.

Una Espanya fosca.

No només aquí. A partir del 1929 apareixen casos iguals a França o Suïssa, en famílies molt riques i cultes. A l’escriptora Emily Dickinson el metge li va prohibir llegir i pensar. Les obligaven a estar tombades tot el dia.

De quin percentatge de dones no boges però tancades estem parlant?

Gràcies a uns documents que vaig trobar a Valladolid sabem que allà era el 90%, i no van tenir un bon final: els tractaments les van destrossar.

En què consistien?

Per exemple, cataplasmes de cantaridina al clatell, un irritant, un verí. Els hi posaven perquè se’ls fessin nafres i perquè per aquelles ferides els sortís el mal. I bromurs per deixar-les com titelles.

Mare meva.

Acabaven sense voluntat, tirades als patis amb la mirada perduda. Hi ha dones que van estar 40 anys tancades i van sortir-ne directament al cementiri. Va ser així fins al 1920, quan van començar els barbitúrics.

I n’hi havia prou amb qüestionar l’autoritat masculina?

Es va arribar a considerar normal que un pare volgués treure’s de sobre una filla, o que un germà volgués quedar-se la gestió d’una finca heretada. N’hi havia prou amb la firma del metge de família. Tinc molts exemples de dones tancades pel fet de contradir el marit. Una va acabar al manicomi perquè la nit de noces li va agafar un atac de riure.

...!

El marit se’n va anar a veure el seu advocat. “Ara mateix parlo amb en tal i la ingressem”. Es reconeixia el dret del marit a rebutjar-la i tenir una altra dona. Jo, com a criminòloga, ho anomeno el crim perfecte.

Els tractaments semblen tortures.

Ho eren. Electroxocs, lobotomies, banys vaginals d’aigua bullent per a les histèriques.

Quèèèèè?

El director de l’hospital de La Salpêtrière de París, Charcot, exhibia els dimarts les dones com si fos un zoo: els donava bromur i els demanava que es cargolessin per terra. Un dels assistents era Guy de Maupassant.

Expliqui-m’ho.

Va escriure que allò era pur teatre. Charcot va morir i totes es van curar, entre elles Jane Avril, la ballarina del Moulin Rouge i musa de Toulouse-Lautrec.