Treballar fins als 100 i més

“Si t’agrada la teva feina –deia el meu avi–, sempre estaràs de vacances”. I el recordo, feliç, en la seva impremta als 70, quan escolto la directora de longevitat i pensions del Banc Mundial, Fiona Stewart, il·lusionada amb la seva feina als 56.

El banc els jubila a tots als 67, però Stewart està convençuda que quan ella els compleixi, ja haurà aplicat la seva recomanació universal que qui vulgui i pugui decideixi quan vol jubilar-se sense que importi l’edat.

A alguns sindicalistes els preocupa aquesta mesura. No és el mateix, argumenten, prolongar els anys de directiva de categoria que exigir més en una fàbrica o al volant. Tenen por que si es flexibilitza l’edat de jubilació de tothom, acabaran endarrerint la seva. I alguns joves temen que els iaios els deixin sense feina o s’agafin al càrrec que ells anhelen. Obliden que la feina, com la riquesa, no és una suma zero: no hi ha x llocs de treball a repartir­, sinó que com més en crees,més feina hi ha per a tothom i més càrrecs i sous.

Al cap i a la fi, la història del progrés humà és la de l’ampliació de la nostra capacitat de decidir. Que puguis elegir quanta pensió combines amb quanta dedicació laboral és progressar, però es requereix flexibilitat de tothom per aconseguir-ho.

Als Estats Units aconsegueixen millors resultats a l’empresa els majors de 60 que els de 30

És un progrés urgent, perquè tota la h umanitat i no només els rics aconsegueixen avui viure més anys a velocitat insòlita. Països com ara Tailàndia o Costa Rica en dues dècades han doblat el nombre dels seus majors de 65. A nosaltres ens va costar un segle. Avui més de 1.500 milions d’humans treballen amb més de 50 anys.

És l’èxit més gran de la història de la humanitat, però si no aconseguim que cadascú decideixi quant vol treballar, serà un gran fracàs. Perquè només si alguns allarguen la vida laboral, podrem pagar que d’altres decideixin escurçar-la.

A qui vulgui continuar cotitzant, proposa Stewart, caldrà augmentar-li la pensió quan la cobri i el revers és que cobrar-la abans tingui un cost. La tecnologia permet ara la flexibilitat de fer vestits de jubilació a mida. I també que es pugui crear valor de més maneres que amb la presencialitat. Afegeix una dada preciosa: als EUA aconsegueixen millors resultats a l’empresa els majors de 60 que els de 30; a ixí que a Florentino Pérez potser no li sobren anys, sinó que li falta experiència.

Mentrestant, ens alarmem al sospitar que la vida s’allarga més de pressa que la capacitat dels estats per pagar-la. I els octogenaris estalvien més que mai, quan s’haurien d’estar divertint més que mai. Mereixen que qui vulgui i pugui continuï cotitzant a qualsevol edat.