Florentino Pérez: L’imperi contraataca

Després de la roda de premsa del president del subcampió de Lliga, vaig tornar a veure Star wars. Com un gos de Pavlov, després de Florentino vaig voler Darth Vader. De fet, a la posada en escena, blanca i radiant, desordenada i solitària, molt soviètica, en què vam veure parlar des d’un púlpit un ancià poderós, cap de tot i de tothom, ens va faltar davant d’ell una desfilada de cons. O de Copes d’Europa. Un con i una Copa d’Europa hauria estat genial.

L’actuació de Florentino Pérez em va produir –més enllà de ganes de guerra intergalàctica– una sensació tant de tendresa com de terror. La tendresa de quan el teu avi en un casament s’entossudia a cantar aquella jota per a la qual ja no tenia veu, no se’n recordava de la meitat de lletra i a ningú li venia de gust saber si la Mare de Déu del Pilar pot ser o no ser francesa. Despentinat, agafat a un tovalló, deixaves que fes el pobre vell, que no feia cas a ningú, ni sabia a quin món vivia. Era ell i la seva jota idiota i allò de m’han robat set Lligues. Després, li allunyaves la copa de vi i pregaves per tornar aviat cap a casa. Aquesta és la part de tendresa que vaig sentir al veure el president del Madrid, de discurs tan desmanegat com narcisista, paranoic, al comandament de l’Exèrcit Galàctic per salvar el món del futbol. Vam tenir sort que no li va dir malinche a la periodista a qui va donar la paraula, quan l’hi va prendre als homes lletjos.

Si no guanyen, és robatori, govern il·legítim, frau, Bildu o Negreira

La part terrorífica de la seva roda de premsa i els posteriors moviments sistèmics dels periodistes aduladors va ser assistir a la veritable cara del poder descarnat. Aquest ancià ha enviat al gulag desenes de periodistes. Continua decidint què es pot dir i què no, i només una mala gestió esportiva i la seva pèrdua de contacte amb la realitat –tots els dictadors acaben en un búnquer enviant exèrcits que no existeixen contra el món– l’han portat a xerrar amb Max Estrella al carrer del Gato. És una marca d’aigües que també veiem a la dreta d’aquest país: aquí sempre hem de guanyar nosaltres. Si no, és robatori, govern il·legítim, frau, Bildu o Negreira i d’aquí al cop d’Estat o la demència.

No és no saber gestionar la derrota, és que aquesta és sempre una vulneració de l’ordre diví de les coses. Déu ens va elegir. Sempre guanyem, sempre manem. I si no, a trets.