El rèquiem més bonic de tots

Durant un parell d’anys vaig matinar els dissabtes. Em llevava a trenc d’alba per agafar un bus de més d’una hora fins a Moratalaz, als afores de Madrid, on assajava amb la coral Sagrada Família. Recordo el primer dia: vaig haver de cantar-los les diferents veus de la peça Signore delle cime . Vaig passar la prova: tenor. Soc baríton, però ho vaig camuflar bé. Les lletres dels tenors són més estimulants. La primera gran obra que vam preparar va ser el Rèquiem de Fauré. Coneixia el de Mozart, solemne i mesurat, i el de Brahms, introspectiu i filosòfic, però no el de Fauré, massa celestial, com si entrés al cel trepitjant cotó fluix. Vaig decidir escoltar la resta de rèquiems: el de Dvorák, romàntic i cinematogràfic, com d’una escena de Disney; el de Cherubini, l’ introitus del qual és força bonic –i la seva marxa fúnebre, una inspiració total per a Beethoven i Verdi–; el de Berlioz, força exagerat, per a més de 300 músics i metalls... Em va agradar tant que vaig anar fins a la seva tomba parisenca a dur-li flors. Però un es va apoderar de mi: el de Verdi.

És el que mostra més malenconia, derrota i angoixa davant la vida que s’ha d’abandonar. Un plor humà ple de turment, la mirada de l’esposa de Lot feta simfonia. Una òpera sobre la mort amb silencis imprevisibles, cors exabruptes i una tensió especial trencada per un bel canto amb un legato diví. Potser la més humana de les misses de difunts. Verdi no el va compondre postrat al banc d’una església davant possibles existències celestials, sinó al costat de la tomba de Manzoni, la mort del qual, malgrat l’avançadíssima edat de l’escriptor romàntic, el va deixar molt afectat.

Verdi no va compondre el seu ‘Rèquiem’ pensant en possibles existències celestials, sinó al costat de la tomba de Manzoni

Vaig sentir tal fascinació que vaig anar a la llibreria El Argonauta de Madrid i vaig comprar les partitures. Vaig començar a memoritzar el llibret com si l’hagués d’interpretar en un altre lloc que no fos sota la dutxa. I cada vegada que anunciaven una interpretació del Rèquiem n’adquiria les entrades. Fins i tot vaig viatjar a París per escoltar-lo a l’església de Saint-Sulpice.

No té part dolenta. Destaquen el kyrie , que dibuixa la melodia nostàlgica de tota l’obra; el dies irae més furibund; el millor tuba mirum de la història, dissenyat per Verdi perquè les trompetes es col·loquessin en llocs diferents del temple; l’ Agnus Dei , que passant de tonalitat major a menor et fon l’ànima. I la peça més bonica de tota la història de la música clàssica: el rèquiem aeternam que precedeix el libera me –que va compondre anteriorment per a Rossini, un altre cop allunyat de Déu i amb les mans esteses a terra.

D’aquí uns dies, l’escoltaré a Barcelona sota la batuta de Daniele Gatti al Palau de la Música. Als qui no pugueu anar-hi però vulgueu gaudir d’aquesta missa tridentina, us recomano l’enregistrament de Karajan. Té el tempo que millor casa amb l’obra. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pels cimbassos, els metalls freds, la veu de la soprano que sosté l’obra i les càlides —i vehements— veus humanes.