La tragèdia d'El Bocal i la conseqüència de no fer res

El passat 3 de març, el trencament de la passarel·la d'El Bocal, al camí costaner de Santander, va esbiaixar la vida de Lucía San Martín, Xabier Bayón, Celia Lage, Eunate Hervas i Lluna Vallejo i Elena Sirbu. Cap d'ells no tenia més de 22 anys. Dos anys abans que naixessin, el 2002, la reforma, millora i manteniment del paratge d'El Bocal en el que van perdre la vida ja era objecte de debat polític i arma llancívola entre administracions. I malgrat les sis morts ho continua sent: en la indagació judicial oberta després de l'ensorrament, els investigats deriven la responsabilitat a un altre, ja sigui Costes a l'Ajuntament, l'Ajuntament al 112, el 112 a la Policia Local i la Policia Local al Cos de Bombers.

Avui, el camí costaner que transcorre des del far de Cap Major a l'ermita de la Verge del Mar, a la Costa Trencada de la capital càntabra, està obert al públic, excepte en les tres passarel·les de fusta que conté, tancades al trànsit per l'Ajuntament després de l'esdeveniment. Les passarel·les, que van estar sense manteniment durant gairebé una dècada, a excepció d'una inspecció menor el 2024, es van instal·lar en la reforma de la zona del 2014, adjudicada a Dragados per menys d'un milió d'euros i que és el focus del debat judicial.

La història administrativa del lloc on van morir els sis joves va començar a l'estiu del 2002 amb un estudi per al seu disseny iniciat per la Demarcació de Costes de Cantàbria. Aquest organisme, dependent de l'Estat, estava dirigit llavors, i fins al 2023, per José Antonio Osorio, que es va mantenir en el càrrec malgrat els diferents canvis de signe polític del Govern central.

Aleshores, el grup socialista de l'Ajuntament de Santander tenia clar la competència estatal a la zona. En un escrit remès el 29 d'octubre del 2002 a la Demarcació de Costes dirigida per Osorio i firmat pels llavors portaveu i regidor del PSOE en el Consistori Juan José Sota i Fernando Pérez, tots dos assenyalen que “la Demarcació de Costes és l'organisme de l'Administració de l'Estat competent per a tot el que concerneix als límits costaners”. Sense que hagi existit canvi legal al respecte, l'actual portaveu del PSOE de Cantàbria, Ainoa Quiñones, va demanar el mes de març passat la dimissió de l'alcaldessa de Santander, la popular Gema Igual, argumentant que “la responsabilitat sobre el manteniment del camí costaner de la passarel·la d'El Bocal i del conjunt de les passarel·les que hi ha en aquell camí (...) és de l'alcaldessa de la ciutat”.

Aquest desacord, posat en evidència després de la mort dels sis joves, és central en la desatenció de l'entorn d'El Bocal. Perquè encara no s'ha dirimit si el compte d'aquell camí costaner, i la passarel·la on va ocórrer la tragèdia, és competència de l'Estat o de l'Ajuntament.

L'Ajuntament de Santander va firmar el 2004 un acord perquè el Consistori assumís el manteniment del camí costaner una vegada les obres de reforma finalitzessin. L'acord portava la firma d'Íñigo de la Serna, llavors regidor de Medi Ambient, després alcalde de Santander i finalment, ministre de Foment entre 2016 i 2018 amb Mariano Rajoy. No obstant això l'acord, les obres no van començar fins al 2013 i van quedar aturades el 2014 per les protestes ciutadanes, molt particularment de l'Associació de Defensa del Camí Costaner (ADSC), davant l'actuació que s'estava duent a terme. Tant Costes com el Consistori —totes dues dependents del PP en la data— van estar d'acord en paralitzar la reforma.

L'ASDC va trobar un fort suport en el PSOE de la capital càntabra, que es va sumar a la seva causa. En un escrit d'aquell any amb el segell del grup socialista es van traslladar a l'Ajuntament en forma de moció les queixes de l'associació. El document recull la següent literalitat: “[en la reforma del camí] s'estan construint ponts i passarel·les en zones exposades per força del mar que converteixen ara en perillosa un camí que no ho era”. Una d'aquelles passarel·les era la d'El Bocal.

En conseqüència, a primers del 2015 l'obra va quedar detinguda. S'havia executat el 65% del pressupost. I tan aviat es va aturar, va començar la desídia administrativa. L'acord del 2004 traslladava de Costas —de l'Estat— a l'Ajuntament la responsabilitat del manteniment del camí una vegada acabada l'obra. Però no especificava què succeïa si la reforma quedava a mig fer.

“Sabíem que les coses no s'estaven fent bé, però no que s'havien fet tan malament”, lamenten des de l'Associació de Defensa del Camí Costaner

Les queixes contra l'actuació del Govern, a través de Costes, a la zona van arribar al Congrés dels Diputats a través de l'exalcaldessa de Santoña i diputada del PSOE en la X legislatura (2011-15) Port Gallec, que va arribar a formular fins a 10 preguntes escrites a l'Executiu. L'1 de juny del 2015, en una d'aquelles respostes, el Govern assenyalava que la paralització de les obres “es va deure a la constància que una part de la població manifestava que l'actuació realitzada tenia un impacte paisatgístic sobre el medi”. La reforma quedava així en “suspensió temporal”, indica la resposta de l'Executiu. El 2016, Port Gallec va anar imputada per prevaricació i fraccionament de contractes entre 2003 i 2009 a Santoña, pel que va ser condemnada, pena que va acceptar el 2024.

També el 2016 es va presentar un nou projecte de reforma de la zona. Va ser el Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, comandat per Isabel García Tejerina, que va presentar i va aprovar, l'agost d'aquell any, un projecte per a l'acabament del camí per als vianants entre el Far de Cap Major i la Verge del Mar, al qual pertany El Bocal. El projecte definitiu, que contemplava l'eliminació d'algunes passarel·les —encara que no la d'El Bocal— va ser presentat el febrer del 2017.

Aquell projecte tampoc no satisfeia els veïns, ni l'Associació de Defensa del Camí Costaner. No va arribar a executar-se. El 2018, la moció de censura contra Mariano Rajoy va canviar el signe del Govern. Tot i això, l'arribada del PSOE a l'Executiu i per tant a la direcció de Costas no va revifar l'obra inacabada del camí costaner, que malgrat l'interès mostrat pel grup socialista —des de l'oposició— en la seva evolució va continuar en suspens.

“Sabíem que les coses no s'estaven fent bé, però no que s'havien fet tan malament”, lamenta ara a La Vanguardia Santiago Sierra, expresident de l'Associació de Defensa del Camí Costaner i coneixedor de primera mà dels fets de fa una dècada. Serra, que té “molt clar que la responsabilitat del terreny era de Costas”, reconeix que entre els veïns s'ha instal·lat la “desídia” davant el procés judicial, i lamenta que “es parli poc de les víctimes”. L'ADSC diu, continua existint, però està ara inactiva. Està continuant, diu, el procés judicial “per la premsa” i se sorprèn, o potser no, de com “cada implicat assenyala al següent”.

L'observació de Sierra s'ajusta a les interlocutòries judicials que la jutgessa Rosa Martínez, titular de la Plaça Núm. 1 de la Secció d'Instrucció del Tribunal d'Instància de Santander i encarregada del cas, ha emès. Martínez, a l'automòbil original del 24 de març, va considerar Costas —a l'Estat— com a “única responsable de garantir l'adequada conservació i manteniment” de la passarel·la sinistrada. Va assenyalar a més que Costes “era molt conscient de tal deure de conservació i manteniment” per l'esmentada intervenció del maig del 2024. No obstant això, l'automòbil recordava a l'Ajuntament la seva “potestat de policia administrativa”, que comporta l'obligació d'actuar de ser “detectat un risc”.

Aquella qüestió, la del risc detectat, afegeix més sal a la ferida. En la vigília de l'esdeveniment, un veí del barri de Santander de Monte, Fernando Cabellos, va trucar al 112 per advertir que la passarel·la d'El Bocal s'havia trencat. “Si passa un grup cauen i es maten”, va dir, literalment, Cabells, que ha prestat declaració davant la jutgessa.

Què va succeir amb aquella trucada? Un embolic que, pel desenllaç final de l'ocorregut, manca de cap gràcia. El 112 va recollir la trucada i la va derivar a la policia local, però l'agent investigada va ignorar l'advertència. Una afirmació que el superior de la policia va ratificar davant la jutgessa: hauria d'haver mobilitzat una patrulla però se li va oblidar fer-ho”. El 112, per la seva part, va explicar a la jutgessa Martínez a través del cap de Sala, que l'avís va arribar a la policia local, però no als Bombers, perquè el trencament de la passarel·la queda inscrit burocràticament en “incidències de vialitat”, que han d'atendre els agents policials.

Però l'agent va donar una altra versió davant el jutge. La funcionària, que està de baixa, va assegurar que no va donar avís perquè va considerar que davant “un mal estructural en una infraestructura” el 112 havia d'avisar els bombers perquè intervinguessin. L'agent va esmentar el reglament com a motiu de la seva decisió. Quan la jutgessa va requerir si “el sentit comú” no li havia portat a donar algun tipus d'avís, la investigada va dir que va preferir “no posar en risc cap company, que podia patir un accident i caure”.

Això últim va ser precisament el que va ocórrer l'endemà de la trucada amb els sis joves d'El Bocal. Un esdeveniment les causes del qual semblen clares, però no així les seves responsabilitats. Aquesta és la pregunta que ha de desentranyar la Justícia: com i per què, en una maresma burocràtica, diverses administracions amb diferent signe polític van decidir que, davant el problema d'El Bocal, el millor era la inacció, un finalment tràgic no fer res.