Ramon i Núria són germans de ronyó: “Tenim un òrgan d'un mateix donant”

De germans hi ha de molts tipus. Estan, per començar, els biològics, els de sang. Però després hi ha una llarga llista de persones que estableixin aquest vincle amb un semblant sense que existeixi parentiu: germans de llet (dos nens alletats per una mateixa dona); d'armes (persones que van combatre juntes en una guerra); de l'ànima, de vida, de criança… i fins i tot de ronyó. És el cas de Ramon i Núria. Fa 27 anys, el 2 de febrer del 1999, es van convertir en germans renals: tots dos van rebre un ronyó d'un mateix donant i la vida els va donar una segona oportunitat.

A Núria Pérez (Granollers, Barcelona, 1958) li van saltar les primeres alarmes amb 25 anys, després de donar a llum el seu segon fill. La raó? Li van detectar proteïnes a l'orina. Normalment, els ronyons filtren la sang i eviten que les proteïnes arribin a l'orina. Va estar molts anys passant controls, fins que als 38 tot es va desestabilitzar: els ronyons van deixar de funcionar.

Trasplantada amb 38 anys

A partir d'allà, nou llargs mesos de diàlisi, fins que va arribar la trucada que li canviaria la vida. Eren les sis del matí quan va sonar el telèfon: tenien un possible donant.

La confirmació arribaria poques hores després, sent ja present a la seu de la Fundació Puigvert. No va ser l'única en rebre una bona notícia. Ramon Fort (Gràcia, Barcelona, 1949), que estava just en aquell instant asseguda al seu costat malgrat que era la primera vegada que es veien, va saber alhora que seria el destinatari de l'altre ronyó del donant mort. Tots dos es van convertir a partir d'allà, i per sempre, en germans renals. Del donant només van saber que era un noi jove que havia mort en un accident de moto.

La intervenció va anar bé. No obstant això, Núria va veure que no acabava d'evolucionar favorablement. Fins i tot va arribar a perdre la mobilitat. Al final van esbrinar que era un dels múltiples fàrmacs que prenia per evitar el rebuig de l'òrgan el que li produïa aquell efecte. Va ser canviar-lo i anar remuntant. Fins avui. “Per a mi, cada nou dia és un regal”, confessa a La Vanguardia.

Diu haver tingut una vida molt bona fins ara. Això sí, es cuida molt. “Soc molt positiva i practico molt esport: camino, faig bicicleta, muntanya...”.

Per a mi, cada nou dia és un regal”

Encara avui, 27 anys després, continua amb els controls, un cada quatre mesos. També segueix amb els immunosupressors, “encara que és poca medicació”.

Malgrat els anys que han passat, encara recorda el que va sentir aquell dia. “Per una part, alegria, perquè et donaven una segona oportunitat; per una altra, tristesa, i és que pensava en la família del difunt, que va ser solidària en uns moments molt difícils”.

Un metge ja em va avisar: 'Abans de dos anys estàs fent diàlisi'”

Idèntica gratitud mostra Ramon, que va començar a trobar-se malament dos anys abans del trasplantament. Els símptomes? Cansament agut, i això que tenia uns 48 anys llavors. Després de visitar diverses consultes, va topar amb un metge que li va deixar anar una frase que li quedaria gravada: “Abans de dos anys estaràs fent diálisis”. Al any i mig, feia tres sessions a la setmana, de quatre hores i mitja cada una. Així, durant set mesos, fins que va saber que hi havia un ronyó per a ell.

Com Núria, continua amb els immunosupressors. També pren medicació per a l'epilèpsia: va patir dos atacs –separats en el temps– després del trasplantament i fins i tot un petit ictus.

Fa 27 anys que ell i la Núria es van conèixer. El dimecres, La Vanguardia els va reunir després de 17 anys sense veure's, quan van coincidir amb motiu de la celebració dels 1.000 trasplantaments renals realitzats per la Puigvert, on van ser intervinguts. Ahir es van veure per quarta vegada, en la commemoració dels 3.000 trasplantaments de la Fundació.