Estudiants cremats

Els catalans hem aconseguit una proesa pedagògica admirable. La de convertir els nostres adolescents de 17 anys en funcionaris esgotats sense haver estrenat un sol dia de vida laboral. Entre les PAU, les optatives mutants, aquell TR ( treball de recerca elevat a la categoria d’un minidoctorat centreeuropeu) amb què se’ls compliquen fins i tot els seus últims dies de ser el nen de la casa, els nostres fills i els seus pobres tutors acaben el maig i enceten el juny absolutament desfonats.

Mentre hi ha nois a Múrcia, Sòria, Madrid (i a Gijón, Sevilla, Còrdova i Salamanca, i a tot arreu menys aquí i a les Balears) vivint una adolescència raonablement humana, els nostres han de guanyar temps al temps per entrevistar grandíssims experts per aprovar primer el seu llarguíssim TR ( compta un 10% de la nota) i optar després a aquella selectivitat que els pares del segle passat no ens trauríem ni bojos.

Els nostres fills i els seus pobres tutors arriben a les PAU absolutament desfonats

És veritat que llavors, quan el brandi Soberano era cosa de hombres i la forma més fàcil de lligar era allò d’estudies o treballes?, ens sabíem caps, rius, golfs, tots els ­afluents de l’Ebre i les dates de batalles de memòria. I recitàvem “a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre, tras”... amb la mateixa facilitat que anomenàvem “Ataúlfo, Sigerico, Walia, Teodoredo, Turismundo, Teodorico, Eurico, Alarico, Gesaleico i Amalarico...” i així fins als 33 monarques del regne visigot. Però érem simples monjos copistes amb la memòria programada fins al juliol que avui probablement no ens trauríem ni el teòric de conduir.

Les noves PAU venien a acabar amb tot això. A canviar-ho tot. Memoritzar menys i relacionar més per formar ciutadans més crítics. El problema és que els nous ciutadans crítics fabricats fins ara fa un any que dormen poc i malament. I avui, a 23 dies (33.120 minuts més per acabar d’encendre el maltractat professorat) dels exàmens, saben que hauran d’espavilar-se per pagar una ajuda extraacadèmica que els ajudi a memoritzar la forma d’estudiar, sense que es noti que ho fan de memòria, i acceptar d’entrada i a cop de talonari que en aquesta vida una dècima val mil vegades més que el pensament complex.