Andy Burnham i el “manchesterisme”

Fa un parell d’anys li van posar a Andy Burnham una multa de 2.500 euros i li van treure sis punts del carnet per conduir a 125 quilòmetres per hora en un tram de l’autopista on el límit de velocitat era de la meitat. L’home tenia pressa. Per conquerir el lideratge del laborisme s’ho ha pres, però, amb molta més calma, i ha anat per una carretera tortuosa que passa per l’alcaldia de Manchester i un lloc anomenat Makerfield de què fins fa uns dies molt pocs britànics havien sentit parlar.

Aquesta localitat deprimida, a la mitjania entre Manchester i Liverpool, serà l’escenari d’aquí un mes del seu duel aferrissat amb el candidat (encara per decidir) que presenti el partit d’ultradreta de Nigel Farage. Si guanya Burnham, haurà demostrat la seva vàlua, com Sigfrid a L’anell dels Nibelungs , i tindrà via lliure per liderar el Labour i ser primer ministre. Si perd, és probable que la seva cursa política cremi a la foguera.

També serà una prova de foc electoral per al “ manchesterisme”, el programa que ha aplicat amb èxit en aquesta ciutat i que pretén projectar arreu del país. Més que una ideologia és una forma de governança recolzada sobre els pilars de la descentralització, el control estatal dels serveis essencials (transport, energia, aigua, sanitat, cura dels grans...), la construcció d’habitatge assequible, la col·laboració entre el sector públic i el privat i un sistema educatiu que fomenti l’aprenentatge industrial en comptes de la universitat.

Burnham defensa un “socialisme pragmàtic basat en un consens progressista i l’estabilitat política necessària per atreure inversions”, però ideològicament és flexible, cosa que sona molt a la tercera via de Tony Blair. Tot i això, també ha col·laborat amb Gordon Brown o Jeremy Corbyn (esquerra molt més radical).

Els quatre genets de l’ Apocalipsi que han portat el Regne Unit a la seva actual crisi són, a parer seu, la desindustrialització, les privatitzacions, l’austeritat i el Brexit. Diu que li agradaria veure el retorn del país a la Unió Europea (malgrat que no és probable que d’entrada formi part del seu projecte) i és partidari d’abolir la Cambra dels Lords i reemplaçar-la per una altra d’elegida per un sistema proporcional que potser més endavant també es podria aplicar als Comuns.

Els mercats han rebut hostilment la perspectiva que pugui ser el pròxim cap de govern, temorosos que augmenti encara més l’endeutament públic britànic (que ja és el 100% del PIB) i apugi els impostos. Ha suggerit que trencaria el manifest amb què el Labour va guanyar les eleccions per crear un nou tipus fiscal del 50% als ingressos més alts, i abaixar el bàsic al 10% (ara és del 20%). La seva mentalitat és redistributiva i internacionalista.

El batlle advoca pel control estatal dels serveis bàsics, descentralització i aprenentatge industrial

Quan tenia nou anys va anar un dia al zoològic i va veure en un cotxe un adhesiu que deia: “No em donis a mi la culpa, jo he votat el Labour”. El seu pare li va explicar que era una crítica a una senyora anomenada Maggie Thatcher, que havia tancat les mines i les fàbriques tèxtils, i havia deixat a molta gent sense feina. Encara avui la responsabilitza de les debilitats estructurals del país, durant molt de temps emmascarades pel creixement econòmic. L’obsessiona revertir el seu llegat.

Sobre el que el “ manchesterisme” no diu ni una paraula és sobre la reforma d’un Estat de benestar que està en procés de costar 500.000 milions d’euros a l’any, en què sis milions i mig de persones en edat laboral viuen dels subsidis estatals, un milió de joves ni estudien ni treballen i 600.000 famílies perceben en ajuts més del salari mínim, algunes fins a 65.000 euros anuals.

L’anomenat “rei del nord”, de 56 anys, és seguidor de l’ Everton, el mateix que els seus pares, un enginyer de telefonia catòlic (religió en què va ser criat) i una recepcionista protestant. Amb quinze anys es va afiliar al Labour. Excel·lent estudiant, va obtenir una beca i es va graduar en literatura anglesa per Cambridge, on va conèixer la Frankie, una holandesa amb qui fa un quart de segle que és casat i té tres fills. La seva primera feina va ser com a reporter d’un diari local, el Middleton Guardian , però aviat va passar a la política, fent d’investigador per a diputats. Brown el va nomenar secretari del Tresor i ministre de Cultura i Sanitat.

Ha anat a poc a poc perquè no ha pogut anar més de pressa. Dues vegades es va propugnar com a candidat a encapçalar el Labour, i va ser vençut per Ed Miliband i Jeremy Corbyn. Després d’aquesta última derrota va canviar Westminster per l’alcaldia de Manchester, on ha estat reelegit dues vegades i ha fet mèrits per ser el polític més popular de la nació, defensant el localisme, oposant-se a Londres i demostrant que el “socialisme municipal” pot fer grans coses sense l’ajuda del govern central.

El primer que va fer va ser dedicar un 15% del seu sou de 125.000 euros anuals a combatre el sensellarisme (s’ha reduït, però als carrers de la ciutat un continua ensopegant constantment amb persones que dormen a la intempèrie). El seu èxit més gran ha consistit a assumir el control dels autobusos, pintar-los de groc, aplicar una tarifa plana de 2,30 euros per trajecte, augmentar les rutes, establir serveis nocturns i fer que siguin més puntuals i freqüents.

Manchester va ser el gran laboratori d’idees liberals i el taulell de la revolució industrial, escenari de l’emancipació dels treballadors a través del comerç internacional. Com a alcalde de la gran zona metropolitana, ha tingut poders en matèria de transport, habitatge, educació, policia i bombers, i creu que aquesta forma de governança anomenada “ manchesterisme” pot funcionar també al conjunt del país. Tot i això, una cosa són cinc milions d’habitants (amb una economia més gran que la gal·lesa, això sí), i una altra de molt diferent, setanta. Els models en què s’inspira són Osaka i Austin.

Seguidor de l’Everton, és fill d’un catòlic i una protestant, la seva dona és holandesa i creu que el Brexit és un desastre

No seria la primera vegada que una alcaldia és la plataforma a la direcció del govern, amb precedents com Jacques Chirac (París), Willy Brandt (Berlín), Boris Johnson (Londres) i els presidents dels EUA Grover Cleveland i Calvin Coolidge. Així i tot, abans ha de conquerir l’escó per Makerfield, aquest lloc que pocs sabrien col·locar al mapa.