Putin, d’ensopegada en ensopegada

Empal·lideix l’estrella de Vladímir Putin? Els últims esdeveniments així semblen indicar-ho. Ja empantanegat des de fa més de quatre anys a la interminable guerra d’ Ucraïna i amb problemes interns creixents, el president rus ha patit en pocs mesos forts revessos a escala internacional. Incapaç de frenar l’assetjament dels Estats Units contra alguns dels seus aliats històrics a l’ Orient Mitjà i Amèrica Llatina – l’Iran, Veneçuela, Cuba–, Rússia també sembla que hagi començat a perdre peu a l’ Àfrica.

La població maliana de Kidal, a les portes del Sàhara, ha estat històricament un punt clau de les rutes de les caravanes que unien Algèria amb Mali. Feu dels tuàregs, els homes blaus del desert, ha estat en les últimes dècades una plaça fortament disputada entre els separatistes del Front d’ Alliberament de l’ Azawad ( FLA) i l’ Estat. Controlada des del 2023 per l’exèrcit regular i els seus aliats russos de l’ Africa Corps, l’ofensiva llançada el 25 d’abril pels independentistes i pels gihadistes del Grup de Suport a l’Islam i els Musulmans ( JNIM) –la branca d’ Al-Qaida al Sahel– els va fer perdre l’enclavament. Els rebels van llançar aquest dia atacs simultanis sobre mitja dotzena de ciutats d’arreu del país –entre les quals la capital, Bamako– i un comando kamikaze va posar fi a la vida del ministre de Defensa, el general Sadio Camara, un dels puntals del règim sorgit del cop d’ Estat militar del maig del 2021.

La retirada de les tropes russes de l’Africa Corps de la ciutat de Kidal és un cop a la seva presència a Mali

La pèrdua de Kidal és el símbol d’una desfeta en tota regla. No només de la junta militar que governa Mali, sinó també de Moscou. La reconquesta de la ciutat fa tres anys a les mans de les forces russes i de l’exèrcit regular havia estat presentada pel president malià, el general Assimi Goïta, com la confirmació de l’encert de la seva aposta per una aliança militar amb Rússia. La retirada dels 400 combatents russos de Kidal –d’on van poder abandonar la base sense que els ataquessin gràcies a la mediació d’ Algèria– és un cop dur per al Kremlin. Com també és un cop dur l’assassinat del ministre de Defensa, que n’era el principal interlocutor i l’artífex de l’aliança amb Moscou.

El desembarcament rus a Mali va ser el 2022 arran de la decisió de la junta militar colpista de trencar amb França –l’antiga potència colonial– i d’expulsar-ne les tropes franceses que des del 2013 combatien contra els gihadistes (amb un resultat desigual). Els francesos van ser inicialment substituïts pels mercenaris del grup Wagner i més tard –després de la rebel·lió i la mort del seu cap, Ievgueni Prigojin, que s’havia aixecat en armes contra els jerarques de l’exèrcit rus– pels militars de l’ Africa Corps, amb obediència directa cap a Moscou, que mantenen al país uns 2.500 soldats.

Després de Mali, van seguir els mateixos passos Burkina Faso i el Níger, també arran dels cops d’ Estat. Tots tres països, que el 2023 van crear l’ Aliança dels Estats del Sahel ( AES), constituïen fins ara la base de Rússia a l’ Àfrica Occidental. Una regió que podria perdre i a la qual els EUA donen senyals de voler tornar.

El retrocés rus a Mali davant de les milícies rebels és l’última ensopegada que pateix Vladímir Putin. Però no la primera. La guerra d’ Ucraïna tampoc no li va bé. El seu exèrcit, amb pèrdues humanes enormes a causa de l’efectivitat dels drons ucraïnesos, amb prou feines aconsegueix avançar sobre el terreny, cada cop li resulta més difícil reclutar soldats, el territori rus s’ha convertit definitivament en un escenari bèl·lic –la seva capital, Moscou, inclosa–, l’economia ha començat a patir greument, i la seva popularitat –malgrat el control absolut que té dels mitjans de comunicació i el silenciament de l’oposició– va a la baixa. I Donald Trump? El president dels Estats Units, en qui tant confiava Putin per imposar un alto el foc a Ucraïna favorable als seus interessos, sembla que s’ha desentès completament de la qüestió, ocupat com està en altres fronts.

El retorn de Trump a la Casa Blanca està demostrant que és per al Kremlin un mal negoci. Lluny d’assumir un repartiment del món en esferes d’influència –com semblava donar a entendre la revitalització de la doctrina Monroe–, l’intervencionisme de Washington no té fronteres ni fre de cap mena.

En pocs mesos, Moscou ha vist com Trump imposava el seu control sobre Veneçuela –després de segrestar el president Nicolás Maduro el 3 de gener– i començava un setge sobre Cuba, els dos puntals prorussos a Amèrica Llatina. A l’ Orient Mitjà les coses no li van més bé. Després de la caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria, a finals del 2024, Putin ha vist, si no caure, almenys quedar fortament neutralitzat el seu altre gran aliat a la regió, l’Iran, atacat al febrer pels EUA i Israel, i a qui Washington desitjaria amarrar a la seva òrbita a l’estil veneçolà (tot i que li està costant més del que es pensava). Impotent, Rússia ha assistit a aquesta ofensiva múltiple sense capacitat d’intervenir.

El desballestament de l’ordre internacional emprès per Trump i el retorn de la llei de la selva no està obrant precisament a favor de Moscou. Com apunta Hanna Notte, directora del Programa de No Proliferació d’ Euràsia al Centre James Martin per a Estudis de No Proliferació, de Califòrnia, i membre del Centre d’ Estudis Estratègics i Internacionals ( CSIS), la política trumpista de marginació i desactivació de l’ONU deixa Rússia sense un dels seus poders clau d’influència internacional, que és el dret de veto al Consell de Seguretat. “El més probable –ha escrit a Foreign Affairs – és que Rússia vegi com la seva projecció de poder global, ja debilitada per la guerra contra Ucraïna, encara s’erosiona més a les mans dels EUA. Si s’imposa la llei del més fort, ja se sap qui ho és .