El Labour es replanteja per fi el Brexit deu anys després del referèndum

Deu anys és el que en molts països dura la validesa del passaport, el DNI, el cens de població, el cadastre immobiliari, unes quantes modes i tendències culturals. Al cap d’una dècada els més romàntics celebren les noces d’alumini, es rellancen pel·lícules, discos i videojocs que han estat populars, i el planeta Mercuri passa per davant del Sol vist des de la Terra. També és el que ha trigat el Partit Laborista britànic a replantejar la tornada a la Unió Europea.

No tot el Labour, però. No el primer ministre (encara) Keir Starmer i els seus seguidors, però sí els dos principals aspirants per succeir-lo abans del final de l’estiu, el dimissionari exministre de Sanitat Wes Streeting, i l’alcalde de Manchester Andy Burnham, si abans compleix el requisit previ de derrotar la ultradreta de Farage al seu propi camp i de conquerir l’escó als Comuns per Makerfield.

Streeting ha obert la capsa de Pandora quan ha anunciat la seva candidatura al lideratge del Labour sobre la premissa del retorn a la UE “per neutralitzar l’efecte catastròfic del Brexit, defensar-nos de la doble amenaça de la Rússia de Putin i de l’ ‘Amèrica primer’de Trump, i perquè el lloc natural del Regne Unit és al cor d’Europa”. La seva posició va ser criticada de seguida per la ministra de Cultura Lisa Nandy (fidel a Starmer), amb els arguments habituals que cal respectar la voluntat popular i treure el partit màxim possible dels avantatges d’anar per lliure, en comptes de tornar a lliurar la mateixa guerra.

Quant de temps és raonable acceptar l’anomenada “voluntat popular”, encara que les estadístiques deixin clar que ha estat un desastre, i almenys el 55% dels britànics vulguin retornar a la UE? Com a conseqüència de la sortida del club, s’estima que l’economia del Regne Unit ha perdut entre un 6% i un 8% del PIB, la inversió ha caigut entorn d’un 15%, les exportacions i la productivitat han patit, la burocràcia ha augmentat i el cost de la vida s’ha disparat.

El divorci europeu ha costat als britànics entre un 6% i un 8% del PIB, i prop d’un 15% d’inversions

Feia temps que un sector del Labour pressionava Starmer perquè ignorés les línies vermelles del manifest amb el qual el partit va guanyar les eleccions del 2024 i perquè fes el primer pas de sol·licitar l’ingrés al mercat únic o la unió duanera. Però l’actual Govern no ha volgut saber res d’això, i s’ha conformat a estrènyer les relacions amb mesures com ara l’alineament dels estàndards en matèria alimentària, agrícola, veterinària i d’energia, o un pla de mobilitat juvenil (encara no pactat completament) perquè ciutadans europeus puguin passar uns anys a la Gran Bretanya, i el mateix els britànics al continent.

Ara Streeting ha estripat les cartes i Burnham s’ha hagut de posicionar. També és partidari de plantejar la tornada a Brussel·les, si la idea és ratificada en una altra consulta, però té el problema que a la circumscripció per la qual a mitjan juny provarà de conquerir un escó als Comuns, dos de cada tres residents van votar a favor del Brexit. Alguns hauran canviat d’idea, però molts d’altres no.

Consegüentment, l’alcalde de Manchester proposa de tornar a Europa “en el moment oportú”, sense pressa, i no vol que sigui un tema de debat a la campanya per Makerfield que decidirà la seva sort, la de Starmer i la del país. Però és una cosa que no depèn d’ell. Reform UK, el partit populista d’ultradreta de Nigel Farage, ja ha començat a repartir pamflets i fulls volanders i ha acusat Burnham de “provar de canviar el resultat del referèndum” i “trair els qui van votar pel Brexit”.

Mentre que els seguidors de Reform UK són majoritàriament euroescèptics, els votants potencials del Labour estan dividits. D’una banda, l’antiga classe obrera amb valors socialment conservadors i un patriotisme babau d’onejar la Union Jack, que va votar pel Brexit i Boris Johnson. De l’altra, els intel·lectuals, els estudiants i els professionals liberals de classe mitjana, que esperen amb ànsia el moment de tornar a la UE, i molts dels quals, decebuts, s’han passat als Verds. Són dues forces que estiren en direcció oposada i –tot i que Starmer ho ha provat– són impossibles de compaginar.

Farage provarà de derrotar Burnham acusant-lo de “trair” els que van votar per la sortida

Encara que fos la línia oficial del nou líder laborista, seria un procés llarg i que Brussel·les no abraçaria amb un entusiasme inusitat, perquè no és forassenyat que Farage arribi a Downing Street i clavi un altre cop de porta a Europa, amb més força si fos possible i passant-hi aquesta vegada el forrellat. Si Mercuri necessita deu anys per passar per davant del Sol, el Regne Unit en necessitarà bastants més per tornar a la UE.