Homenatge retroactiu

Setmana important per als culers, que han hagut de fer compatibles les emocions provocades per l’aquelarre de Florentino Pérez i l’adeu, anunciat pel mateix jugador, de Robert Lewandowski. Són sentiments compatibles. Però si existeix una jerarquia íntima d’alegries barcelonistes, sospito que les calamitats florentinianes (homenatge vodevilesc, símptoma que confirma les pitjors malalties del futbol d’elit com a McGuffin d’inconfessables lluites de poder) atrauen més adeptes que el comiat de Lewandowski, que, en el fons, atribuïm a una implacable llei de vida. Si vam acceptar l’acomiadament de Messi amb una indigna passivitat, ¿per què hauríem de plorar per l’adeu, molt més pragmàtic, del polonès? Amb una barreja d’hipocresia i maduresa, ens hem afanyat a homenatjar el compromís del polonès quan fa quatre dies n’exigíem la venda urgent amb l’argument que no s’aguantava els pets.

Les evidències estadístiques de Lewandowski no sempre s’han correspost amb la devoció que ha suscitat entre molts culers i l’entorn del club. Potser perquè va ser un dels golejadors de la nit del 8-2, li hem acceptat el potencial golejador com un luxe mercenari, però li hem regatejat la condició d’ídol unànimement estimat. No és la primera vegada que ens passa. Eto’o, per exemple, que va propulsar l’equip en un moment crucial, no va comptar mai amb el suport de cantar-ne el nom al Camp Nou. En les últimes hores hem corregit aquesta percepció amb elogis d’emergència que probablement arriben massa tard i que diuen més sobre nosaltres que sobre l’historial impressionant de Lewandowski.

Els elogis a Lewandowski ens defineixen més a nosaltres que a ell

També hem de tenir en compte la química entre l’afició i els jugadors. Tots recordem l’explosiva idolatria que va provocar el fitxatge de Larsson, que, mentre Eto’o s’inflava a marcar gols, fagocitava l’afecte insondable de la grada. Per caràcter i pel seu posat semirobòtic, sense recrear-se mai en populismes sentimentals i aplicant un criteri propi i una competitivitat cent per cent professional, Lewandowsi no ha invertit gaire energia en gestos de cara a la galeria i sí, en canvi, a ajudar els jugadors més joves. Ara, en les últimes hores, l’estimem amb un èmfasi retroactiu que formarà part de l’àlbum sentimental del jugador. Siguem realistes: no renovar Lewandowski allibera una part del fair play financer que podrem invertir en un fitxatge que tant de bo sigui tan rendible i fiable com el del polonès.

“¿I de Florentino no penses dir-ne res?”, em pregunta el meu veí fanàtic, més antimadridista que culer. Doncs no penso dir-ne res perquè he gaudit d’una setmana que ha elevat la interpretació periodística d’un moment profundament extravagant a la categoria de les belles arts. Milers de pàgines, hores de ràdio i de televisió sobre una conferència de premsa tan paranormal com memorable. Una conferència de premsa que certifica el que va dir Bill Gates sobre l’èxit i els triomfadors: “L’èxit no és un bon professor. Empeny les persones intel·ligents a creure que són infal·libles”.