Un creixement que ens empobreix

Un grup d’economistes, de distints bagatges acadèmics i professionals i de diferents ideologies, hem signat el que hem volgut significar com a Informe Fènix . Ens hem mobilitzat perquè pensem que la situació ho requereix i s’ha de diagnosticar correctament si es vol evitar que les coses vagin a pitjor. Sovint alguns ho hem anat fent pro bono en diversos mitjans per la preocupació que ens suposa la deriva actual: un creixement que ens empobreix. En el meu cas, ja fa temps (el segle passat!) que des del microcosmos proper balear ja detectava la dislèxia amb la qual es llegien políticament les xifres de creixement del PIB entre l’economia menorquina i l’eivissenca: volum i taxes absolutes de creixement pitiús negligint els costos d’aquesta manera de créixer sobre el patrimoni.

Ja és una evidència el camí erroni que també ha seguit Catalunya. Més ocupació, menys productivitat, pitjors salaris relatius. A la presentació de l’Informe em vaig anticipar remarcant els arguments que, aquells a qui no els agradi escoltar el que diem, buscaran per desqualificar el treball: no fem un al·legat contra el turisme, sinó contra la manera com s’orienta la nostra oferta de serveis amb la qual es respon a la demanda, competint en preus de què es diu de determinades ofertes que no suporten quatre euros de taxa turística, i amb una productivitat que no permet pagar sous raonables. Això amb el perill afegit que a la mateixa cistella del territori les pomes podrides del low cost , a tocar, les acabin podrint totes. El model és pervers en el sentit que incita a determinat empresari a muntar negocis que només tenen viabilitat si es contracta immigració tenint en compte els salaris que paga.

M’anticipo a qui, com que no li agrada el missatge, tergiversa arguments per carregar-se el diagnòstic

Això contamina tot el sistema. Tampoc es tracta d’un al·legat contra el treball dels ocupats: la productivitat també depèn del factor capital i de les infraestructures públiques amb les quals s’associa l’esforç laboral, i que s’han negligit durant moltes dècades. No és tampoc un al·legat contra l’ocupació dels immigrants que, pobres, són l’efecte i no la causa del model que tenim. De fet, els enganyem amb uns salaris nominals que semblen alts en els seus països d’origen i que, en destinació, no els arriben per pagar lloguers. Finalment, els saldos fiscals proposats volen identificar activitats i sectors subvencionats. Es tracta de contrastar els salaris mitjans per branques d’activitat econòmica, tot valorant si les subvencions implícites es justifiquen.

Ho direm tantes vegades com calgui: no és un informe antiturisme, ni contra la immigració, ni contra les subvencions públiques, ni pretén assenyalar persones, sinó sectors d’activitat.

A veure si ens en sortim de manera que, salvant aquestes diatribes, puguem mantenir les evidències principals dels resultats de l’informe. La resposta de moment rebuda em recorda a l’Informe Abril Martorell, ple de mesures sensates per la millora de la sanitat pública, i que es va torpedinar i enfonsar amb el tema dels copagaments. I així seguim.