Votar una altra vegada

Una vegada conegut el resultat de les eleccions a Andalusia, la preuada majoria absoluta que el Partit Popular ha perdut per poc, per unes restes adverses en l’aplicació de la llei D’Hondt a les provín­cies de Sevilla, Màlaga, Cadis, Còrdova i Huelva, la qüestió és si J   uan Manuel Moreno Bonilla es plantarà davant Vox per assenyalar els punts en els quals no està disposat a transigir, amb l’advertència d’anar a una repetició d’eleccions. Una línia a la sorra: “D’aquí no passo”.

Seria, també, una manera de pressionar el PSOE perquè concedeixi l’abstenció en la investidura, ja que María Jesús Montero no sembla estar en condicions d’anar a una repetició electoral. Ha estat molt mala idea presentar la ministra d’Hisenda com a cap de cartell.

El PP necessitavala majoria absoluta andalusa per disciplinar l’Espanya que encara dubta

Mai des del 1977 un ministre d’Hisenda no havia en­capçalat una batalla electoral d’alt nivell a l’ Espanya democràtica. Ni en els seus pitjors somnis al Partit Popular de Mariano Rajoy se li hauria ocorregut presentar Cristóbal Montoro , nascut a Jaén, com a candidat a presidir la Junta d’ Andalusia. Els ministres d’Hisenda no atreuen les masses; les repel·leixen. Pedro Sánchez té un innegable talent en la política exterior, però no sempre és una guineu en la política interior. Massa tàctic.

Moreno, plantant-se. Aquest pas de ball no el veurem les pròximes hores ni els pròxims dies. La litúrgia institucional té els seus temps. Seria un pas arriscat. El PSOE podria passar-ho molt malament, però ves a saber quina seria la reacció dels electors. Andalusia és molta Andalusia.

Vox també sap que aquesta no serà la negociació d’Extremadura, ni la d’ Aragó, ni de bon tros la de la Comunitat Valenciana, de manera que ja han avançat que no volen cadires en el futur govern andalús. El més lògic és que modulin les seves exigències per preservar el seu principal èxit de diumenge: la percepció que Vox continua comptant, malgrat les dissensions in­ternes, malgrat la seva lleialtat indestructible a la figura de Donald Trump , diguin el que diguin les esquerres i els catòlics socials. Val la pena votar Vox perquè giri la truita i l’esquerra se’n vagi a casa. Aquest és el marc que Abascal voldrà preservar, encara que hagi de trepitjar el fre a Sevilla.

Estem parlant de la possi­bilitat de generar una nova hegemonia política i cultural de llarg recorregut a Espanya, que modifiqui regles socials, que divideixi encara més els nacionalistes catalans –ja està passant amb Aliança Catalana–, i convidi el PNB al màxim pragmatisme. Vox seria el guardià d’aquesta Espanya diferent, en línia directa amb Washington. No és poc. Per tant, no és fàcil que vegem Moreno Bonilla dibuixant línies a la sorra.

El Partit Popular compta amb gairebé tot a favor. Compta amb molta artilleria. És clarament per sobre del 30% dels vots, és molt fort al Sud, encapçala el sistema de poder Madrid DF, governa la majoria de les autonomies ide les capitals de província, compta amb la simpatia de la CDU alemanya. És, en definitiva, el principal pivot del bloc dominant. El PP ho té gairebé tot a favor, però el seu líder no entusiasma. Alberto Núñez Feijóo necessitava la majoria absoluta a Andalusia per projectar poder, per consolidar la idea que la futura victòria del PP és inexorable, encara que ell no sigui el més simpàtic del repertori.

El resultat andalús ens diu que el partit continua obert, perquè ha aparegut una escletxa a la banda esquerra. El 16% dels vots que sumen Per Andalusia i Endavant Andalusia significa alguna cosa. No hi haurà segurament una candidatura unitària a l’esquerra del PSOE, però aquest espai sociològic que Gabriel Ru­fián dibuixa amb llapis de carbó pot acabar votant Sán­chez segons com vagi el dau. Amb el PP pendent de Vox a Andalusia, serà més difícil disciplinar l’ Espanya que dubta dibuixant un destí inexo­rable.