Un tractament contra les depressions resistents obté avenços en pacients

En Javier (Calatayud, 1962) acumula una infinitat d’episodis depressius. El primer el va tenir amb 40 anys, i de l’últim –ara té 63 anys– n’acaba de rebre l’alta. No obstant això, i tot i que admet que conviurà amb la patologia tota la vida, avui és una mica més optimista que temps enrere. La raó? El recent tractament que va rebre a la unitat de depressió resistent del Parc Sanitari Sant Joan de Déu ( SJD), que ofereix uns tractaments més personalitzats.

“Hi ha d’haver un canvi de paradigma en el tractament de la depressió”, esgrimeix el psiquiatre Salvatore Aguilar-Ortiz, referent de la unitat de l’ SJD. “Hem de passar de l’assaig-error a la medicina de precisió”, afegeix.

“Crec que la malaltia m’acompanyarà tota la vida. Això meu és crònic, ho tinc assumit”, diu el Javier

Això és precisament –assegura– el que intenten fer a la seva unitat. Entén que ja no té sentit anar provant un antidepressiu rere l’altre fins a trobar el que funciona –“quan el pacient no respon al primer i segon fàrmac, hi ha molts números que tampoc no respongui amb el tercer”, argüeix–, sinó aplicar el que requereix cada malalt. “La depressió és una malaltia heterogènia, s’expressa de manera diferent en cada persona”, afirma.

A la seva unitat tracten les depressions resistents al tractament ( DRT), és a dir, les que no han respost, almenys, a una farmacoteràpia i una psicoteràpia, o en què han fracassat més de dos antidepressius provats en dosi i temps adequats. Es calcula que entre un 35% i un 37% dels casos de depressió són resistents al tractament, i que un 37% de les persones amb trastorn depressiu greu no milloren amb les teràpies disponibles.

Això és el que li passava a en Javier, amb diagnòstic de DRT. Per això el seu metge de capçalera el va derivar a la unitat de l’ SJD, on li van aplicar un tractament innovador amb esketamina intranasal, un dels dos que usen més sovint a la unitat. Administrat en sessions controlades, aquest derivat de la ketamina actua ràpidament sobre circuits cerebrals implicats en la depressió i és especialment útil en casos en què els antidepressius convencionals no han funcionat. No en va, la depressió ja no només se circumscriu a la falta de serotonina, sinó a la pèrdua de sincronia de les xarxes neuronals. “És la malaltia de la neuroplasticitat”, argüeix Aguilar-Ortiz.

Combinat amb liti, el tractament amb esketamina li va funcionar a en Javier, fins al punt que va rebre l’alta. I no només a ell. El 82% dels pacients tractats a la unitat amb aquesta molècula van mostrar una millora, i en un de cada quatre (com en el cas d’en Javier) l’episodi va remetre. Ell sap, però, que n’hi pot haver més en el futur, atès que és una patologia altament recurrent. “Crec que la depressió m’acompanyarà tota la vida. Això meu és crònic, ho tinc assumit”, explica a aquest diari.

Altres tractaments, com la teràpia electroconvulsiva ( TEC), també han mostrat gran eficiència, aconseguint una reducció de símptomes de gairebé un 90%. El problema és que tant aquesta teràpia com l’ esketamina tenen limitacions: aquesta última, per l’elevat cost econòmic (la Segu­retat Social en cobreix unes ses­sions determinades); i la primera –també coberta per la sanitat pública–, per la falta de disponibilitat, que limita accedir-hi. I, esclar, molts pacients, quan deixen de rebre-les, recauen.

Per això, Aguilar-Ortiz demana un millor ús dels recursos i, sobretot, diagnòstics correctes. Matisa, però, que no tot s’arregla amb recursos. Recorda que la depressió té moltes causes i impac- ta en totes les esferes de la vida, motiu pel qual els professionals treballen en un model biopsico- so­cial que integra el funcionament cerebral, la història de vida de la persona i el seu entorn social i familiar.