Quin mal sabor de boca...

Les notícies sorprenen, indignen, alegren o entristeixen. No causen mai indiferència. Algunes, com la detenció de Jonathan Andic, deixen, simplement, aquell mal sabor de boca contra el qual no hi ha dentifrici o glopejada que valgui.

M’incloc en la llista de saludats d’Isak Andic i aclarint això no aspiro a donar-me importància –pecat molt de l’ofici, jo el primer–, sinó a argumentar aquest mal sabor de boca, propi de tota tragèdia shakespeariana. I aquesta ho és.

Vam compartir dos sopars d’uns deu convidats a casa d’un dels seus bons amics i veí. En el primer, Andic em va semblar reservat i poc donat a protagonismes. La meva sorpresa va arribar quan em va preguntar si veia possibilitats d’una insurrecció contra Putin. Ni la intuïa! Sort que vaig afegir que pobre del que ho intentés.... Dos o tres setmanes després, Prigojin enviava els seus mercenaris de Wagner camí de Moscou.

Isak Andic em va semblar un home just, dels que avui dirien que deixem actuar la justícia

El segon sopar vaig apreciar una personalitat més calorosa i d’una cordialitat autèntica, als antípodes dels venedors de fum. Allà em va guanyar perquè sent la primera fortuna de Catalunya escoltava, fins i tot un mindundi arribat d’Israel en plena guerra. L’últim que va fer va ser exaltar les seves opi­nions i provar d’imposar els seus punts de vista. Transmetia el magnetisme dels grans, amb l’afegit de l’home fet a si mateix. De l’empresari a qui ningú no ha regalat res i mereix fins a l’últim euro de la seva fortuna. En aquest país, com en tots, falten persones així. De les que a força d’exigir drets obliden les obligacions ens en sobren.

Vam coincidir per última vegada a la festa del premi Planeta, el 15 d’octubre del 2024. Va tenir el detall d’acostar-se a saludar. Un gest que algú classista no hauria tingut (el classisme és un defecte molt interclassista a Espanya). El 14 de desembre va morir com va morir, sense temps per continuar gaudint de la vida, els vins, la navegació i els plaers que s’havia guanyat a pols, fent-se ric i creant riquesa per als altres.

Em va semblar un home just, dels que avui dirien que deixem treballar a la justícia i no parlar per parlar. I això intensifica el mal sabor de boca per tot plegat.