“El primer trasplantament de medul·la no va ser un fracàs: la leucèmia es va erradicar”

El 22 de maig del 1976, un equip de professionals dels serveis de pediatria i hematologia de l’hospital de Sant Pau va dur a terme el primer trasplantament de medul·la òssia d’ Espanya. Demà es compleixen 50 anys d’aquesta fita i l’hospital barceloní ha programat diversos actes commemoratius. Isabel Badell (Barcelona, 1951), llavors una jove resident, va formar part de l’equip liderat per l’hematòleg Andreu Domingo i el pediatre Josep Cubells. La pacient, Modesta Álvarez, una nena de 13 anys amb una leucèmia aguda, va rebre la medul·la òssia de la seva germana bessona, la Teresa. El procediment va ser un èxit. La pacient es va curar, però va recaure al cap de cinc mesos, la seva mare va rebutjar un segon trasplantament i va morir després d’un any. “Uns anys després es va saber que els trasplantaments de bessons tenien més possibilitats de recaiguda”, lamenta Badell. En aquests 50 anys, Sant Pau s’ha convertit en un referent. S’hi han fet més de 4.000 trasplantaments, uns 600 dels quals de pediàtrics. A Espanya, 3.619 l’any passat.

Des del 22 de maig del 1976, a Sant Pau s’han fet més de 4.000 procediments” Pioner

Com es decideix tirar endavant un trasplantament inèdit?

Es tractava d’una nena amb una leucèmia molt greu, no tenia cap possibilitat de curar-se si no li canviàvem la medul·la. El doctor Cubells, que feia el màxim pels pacients, va parlar amb el doctor Domingo, que era el seu consultor en hematologia, i aquest va proposar el trasplantament. De seguida es va posar en marxa. Un equip va fer l’extracció de la medul·la òssia amb el mateix tipus d’agulles que feien servir per als exàmens medul·lars, però en lloc d’una sola punció se’n van fer un centenar.

Vostè com ho va viure?

Com una experiència magnífica. Jo era llicenciada en Medicina i feia la meva residència, i això va marcar la meva trajectòria. La meva formació primer va ser de pediatra, després en hematologia i vaig decidir fer hematologia pediàtrica [va fundar i va presidir la Societat Espanyola d’ Hematologia Pediàtrica i la Societat Espanyola d’ Hematologia i Oncologia Pediàtriques] diria que a partir d’aquesta fita.

Satisfà participar en una experiència pionera?

Va ser meravellós. Durant el trasplantament la pacient només va tenir febre amb l’administració de la quimioteràpia i no va tenir cap infecció, amb els pocs mitjans que teníem. Llavors no teníem cambres d’aïllament, però les mesures d’aïllament i d’higiene que vam instaurar van evitar que la pacient s’infectés. El procediment va ser un èxit.

Com va evolucionar la nena?

Va estar en remissió cinc mesos i va poder fer vida normal. Lamentablement va recaure al cap d’un any. Uns anys després es va saber que els trasplantaments de bessó tenien més possibilitats de recaiguda perquè les cèl·lules implantades no es reconeixen com a estranyes. És molt bo per a les malalties genètiques, però per a la leucèmia o malaltia neoplàstica, no.

Van tenir cap sensació de ­fracàs?

No va ser cap fracàs. Fracàs hauria estat que no s’hagués erradicat la leucèmia, cosa que es va fer, que no s’hagués implantat, que haguessin passat complicacions o que la pacient hagués mort en el procediment o que no hagués viscut els cinc mesos que va viure en perfectes condicions fins que va recaure.

Es van plantejar un segon trasplantament?

La mare va decidir que no volia fer un segon trasplantament i posar en risc la donant. Tampoc no hauria funcionat, perquè com que la donant era una germana bessona univitel·lina hauria recaigut una altra vegada. Avui dia no escolliria un bessó per a una leucèmia, i sí que trasplantem dues vegades un pacient, o primer li fem un trasplantament i després una immunoteràpia. Aviat veuré un noi que he trasplantat dues vegades: primer de medul·la òssia i després de sang perifèrica. El primer trasplantament va durar només un any i el segon ja en suma 19. Tenia una leucèmia aguda mieloblàstica i està curat.

Com ha evolucionat el trasplantament en 50 anys?

Hem millorat moltes coses. Abans, quan volíem fer una transfusió de plaquetes havíem d’extreure la sang al donant, se separaven les plaquetes i havien d’infondre’s en 24 hores. No podíem conservar-les, tot s’havia de preparar al moment. Avui dia sempre tenim disponibilitat de sang, plaquetes, plasma... Hi ha un estoc d’unitats que ens permet fer el trasplantament sense cap problema. D’altra banda, ha millorat l’aïllament, el tractament de preparació, les mesures per evitar el rebuig i la malaltia de l’empelt contra el receptor.

D’aquesta manera ha millorat la supervivència?

Depèn de la malaltia de base, de l’estat previ del pacient, de si és fase inicial o avançada de la malaltia neoplàstica o de la malaltia genètica que tingui. Globalment, al nostre centre [ Sant Pau] la supervivència els últims sis anys dels trasplantaments al·logènics, és a dir, de donant, és del 78%, quan al començament era del 40%.

S’ha convertit en una pràctica gairebé rutinària?

No ben bé. En el cas dels adults les malalties són més monotemàtiques, tot són leucèmies agudes, cròniques o síndromes linfoproliferatius, però en el nen també hi ha moltes patologies genètiques i cada trasplantament implica un condicionament diferent, un tractament posterior diferent... No són tots iguals.

En quin moment el trasplantament de medul·la deixa de ser una cosa experimental i es ­normalitza?

Al nostre centre, i també a l’hospital Clínic, que va fer el segon trasplantament i també va tenir una trajectòria continuada, va ser a mitjans dels vuitanta. Han anat canviant les estratègies de preparació, les mesures de suport, el tractament antiviral, antifúngic, els antibiòtics... és molt superior al que teníem fa 50 anys. Ara cap pacient que requereixi un trasplantament no es queda sense trasplantament.