Mourinho torna al lloc del dit a l’ull

El meu respecte per José Mourinho no va desaparèixer per la seva manera d’escalfar els clàssics, crear tensió entre internacionals de la roja o la celebració desacomplexada de la classificació d’un Inter amb deu jugadors al Camp Nou, sota la pluja dels aspersors, reacció poc elegant del FC Barcelona. Al capdavall, es tractava de futbol i les sortides de to no diferien gaire d’aquelles per les quals tants barcelonistes vintage adoraven Helenio Herrera, el Mag .

Sempre hi ha un abans i un després i no em refereixo a Florentino Pérez –la reelecció del qual sembla garantida, amb eleccions o sense–, sinó a l’entrenador que una nit d’agost del 2011 va protagonitzar un dels moments més infames de la història del futbol –i mira que n’hem vist de tots colors!–. La nit que un entrenador del Reial Madrid es va acostar per l’esquena i li va ficar un dit a l’ull a un col·lega de professió anomenat Tito Vilanova.

Dubto que el Reial Madrid vulgui un Mourinho conciliador, més aviat al contrari

Mourinho torna al Reial Madrid, per a alegria del barcelonisme que associa la contractació com un gest desesperat. Algunes veus madridistes insinuen que han passat 15 anys i la gent canvia. Em temo que ni la gent canvia ni el Reial Madrid contracta Mourinho perquè sigui un altre, com va passar amb Donald Trump el 2024. Al contrari, escullen Mourinho per imposar ordre al vestidor i per tallar el que intueixen que pot ser un cicle triomfal del Barça, les mateixes raons que ja el van portar a la banqueta blanca. Si Mourinho hagués canviat no hauria estat l’elegit perquè el que són els seus últims temps...

Cinc acomiadaments i cap títol de Lliga des de fa onze anys.

Els seguidors de Mourinho diran que el dit a l’ull va ser un episodi puntual –ara d’aïllat o excepcional se’n diu puntual–, com tants d’altres. Ja m’excusaran els exegetes del fair play , però disculpo més i m’oblido abans del monumental cop de puny del porter Andrada del Reial Saragossa a un jugador de l’ Osca que del dit a l’ull de Mourinho a un company que provava de calmar una picabaralla a la banda. Un monument a la covardia sobre el qual no recordo haver sentit Mourinho la més mínima paraula de penediment.

El retorn del portuguès transmet la falta de rumb del Reial Madrid, una etapa que arrenca amb el boicot in extremis a la gala de la Pilota d’ Or i culmina amb el baix rendiment d’una plantilla tan extraordinària com narcisista. Com bé sabem a Barcelona, si la piloteta entra tornarem a llegir allò de Marcial, perdó, Mourinho ets el mésgran.

I, si no entra, cremarà Troia.