Que torni la cobdícia

Bastant abans de ser imputat, el mes de març passat, Rodríguez Zapatero va comparèixer al Senat i no va tenir problemes per explicar per què figurava l’empresa de les seves filles, What The Fav, en tot aquell embolic, que encara no es deia “trama”. L’expresident va dir: “Va ser part de l’acord. Quan vaig acceptar la proposta de realitzar les tasques de consultor d’ Análisis Relevante, li vaig proposar també que l’agència de les meves filles fes les tasques de màrqueting i de comunicació”. I va pronunciar aquelles paraules amb la tranquil·litat que dona pensar que el que dius s’entendrà a la primera.

El que flotava, sense ser dit, era un sobreentès cultural molt del sud d’Europa: que potser no ho faríeu vosaltres?, no estem tots per la feina de col·locar els nanos, tan difícil com està tot? Esclar que hi ha unes 200 línies vermelles entre pagar un màster als fills i desviar més d’un milió d’euros a una agència de màrqueting que a la interlocutòria queda descrita com un “centre de distribució de fluxos financers”.

Per desentranyar en quin moment aquesta mena de coses passen a sem-blar normals, gairebé lògiques, fa falta una paciència de novel·lista a l’antiga, dels que s’ aturen en el desenvolu­pament psicològic del personatge. Només així es pot arribar a comprendre com un senyor de Lleó que semblava haver arribat a la Moncloa amb el marc mental de les classes mitjanes de províncies, versió socialdemòcrata, va sortir d’allà amb aquells objectius i aquelles companyies. On va fer, voldríem saber, aquells amics empresaris que en dues tardes t’ajuden a muntar un entramat societari.

Dels fets admesos emana alguna cosa francament lletja, una manera incomprensible de dilapidar un llegat polític

Al cas encara li queda recorregut i falta aclarir fins a quin punt la persecució a Zapatero és només lawfare o aquí hi ha un veritable focus de corrupció. Però, d’entrada, dels fets admesos emana alguna cosa francament lletja, una manera incomprensible de dilapidar un llegat polític. Proposo, per començar, de tornar a posar en circulació la paraula cobdícia, tan precisa, i començar a adjudicar-la no només a expresidents que exerceixen dubtoses consultories verbals, també qui acumula més pisos dels que necessita per viure i els posa al mercat a preus abusius només perquè pot, perquè tothom ho fa.

La cobdícia a gran escala hauria de tornar a estar mal vista. Posats a invocar una emoció col·lectiva molt comuna, urgeix tornar a preguntar-se davant aquests excessos: i tot això, per a què? Si per viure ja en té prou.