Un equip de llegenda

Hi havia una vegada un regne banyat pel sol i les aigües del Mediterrani, esculpit amb mil colors d’un trencadís modernista i que bategava a la velocitat que rodola una pilota de futbol sobre la gespa. El blau i el grana tenyien la passió de tots els que vibraven amb aquell esport que durant molt temps havia estat només cosa d’homes. Des de feia uns anys i amb una projecció meteòrica, un grup de jugadores havia irromput amb força per construir la seva pròpia llegenda. A cop de treball i exigència, es van anar fent un nom, van esculpir el seu prestigi en ferro colat i això les havia conduït a tocar el cel d’Europa fins a tres vegades. I com més glòria, més admiració generaven al seu voltant. La passió es multiplicava entre una afició que gaudia del joc i dels valors d’un equip eminentment triomfador. Però en aquest camí de roses també s’hi van trobar, per descomptat, les espines en forma de doloroses decepcions. Equip i afició van aprendre a encaixar-les i a treure’n aprenentatges amb els quals créixer encara més. I, durant aquest breu però intens camí, les pioneres es van anar convertint en llegendes vives amb una nova veterania que mai havia existit fins que elles van arribar. I s’hi van afegir les més joves, les primeres que ara ja sí que havien tingut referents i, a través d’elles, havien construït grans somnis que començaven a fer-se a realitat. I així es van plantar davant d’una altra gran final. Què tocaria, aquesta vegada, glòria o aprenentatge? Impossible de predir. L’equip més llorejat i dominador de la Champions femenina s’enfrontava a l’equip més competitiu i admirat del continent. A l’Ullevaal Stadion d’Oslo es lliuraria una batalla d’aquelles que marquen una època i no només per quin dels dos s’acabés proclamant guanyador. A les files blaugranes, totes les integrants, les veteranes, les ja consolidades, les que tenien més projecció i les més joves que començaven a despuntar, totes sabien que aquell partit marcaria un punt i a part en la trajectòria de l’equip. En aquell fiord noruec transcorreria l’últim capítol d’un llibre que ja havia arribat al final. Un llibre que formava part d’una col·lecció amb edicions anteriors i que seguiria donant moltes pàgines per a llibres posteriors. Però aquell cicle acabava allà perquè allà s’escriuria l’última pàgina blaugrana per a determinades futbolistes. Algunes havien estat peça important de l’engranatge, d’altres havies esdevingut directament llegenda de l’equip, referent reconegut i admirat més enllà del regne blaugrana. Ara, estaven davant de l’última vegada que defensaven aquell escut, el seu escut.

Demà en sabrem el desenllaç; el resultat del marcador indicarà com serà aquest final d’etapa

Demà sabrem el desenllaç d’aquesta història. El resultat del marcador indicarà com serà aquest final d’etapa, quina serà la imatge del comiat d’alguns dels personatges protagonistes d’un Barça de llegenda que demà tanca un cicle gloriós per seguir escrivint noves pàgines.