L’amor es gira i mostra el pèl de l’esquena

En una entrevista que li van fer després de guanyar el premi Sant Jordi, Carles Rebassa (Palma, 1977) va explicar l’impacte que li va produir, quan tenia disset anys, Excelsior i el temps escrit (1995) de Biel Mesquida. Hi va veure l’escriptor que ell mateix volia ser. En Biel observa el món i, a partir dels moviments al seu voltant, crea un espai de representació. Al mateix temps, escriure, per en Biel, és un acte. Observa i fa, és subjectiu i col·lectiu.

Tota la primera part de Prometeu de mil maneres hi fa pensar una mica, en les novel·les de Biel Mesquida: el component sexual, la mica de narcissisme, la pasta poètica de moltes pàgines, la contemporaneïtat senzilla que duu a parlar d’una bicicleta, d’uns calçons, d’un baladre que a principi d’estiu és fresc i que al setembre fa olor de podrit. El nom –Prometeu Dolors– també podria ser d’en Terenci: aquell Oliveri Serra i Codolar d’Onades sobre una roca deserta o el Lleonard Pler d’El sexe dels àngels, formes d’una joventut turbulenta que en Terenci descriu una ascensió positiva –del Codolar (pedregar) al Pler (plaer)–, i en Rebassa va parar al dolor, per bé que la figura de Prometeu, treta del poema de Gide traduït per Rosselló-Pòrcel, no és una figura tràgica: s’envola cel enllà agafat de les potes de l’àliga. És un llibre escrit per un senyor de quaranta anys amb la matèria primera de quan en tenia vint, seguint un procés d’escriptura vermicular, amb moltes marrades i regurgitacions, com passa amb els llibres que es pensen de jove i s’acaben de gran. Aquesta pervivència sublimada de la joventut és, en bona part, la gràcia del llibre. La visceralitat, la commoció, la sensació de viure una angoixa insuportable i, al mateix temps, la fam d’amor i sexe, i també d’aquelles observacions de la vida menuda que, seguint l’exemple de Mesquida, permeten crear l’espai de representació d’un mateix i dels altres.

⁄ Visceralitat, commoció, la sensació de viure una angoixa insuportable i, al mateix temps, la fam d’amor i sexe

 Prometeu de mil maneres són diferents llibres en un. D’una banda la història d’amor entre Prometeu i Carles Pomar Antich, fill d’una família mallorquina propietària de negocis i hotels. Amb gelosies, punyeteries, traïcions, violències i suspicàcies (aquella imatge tan gràfica de l’amor que es gira i mostra el pèl de l’esquena que parla de la realitat darrere de la fantasia eròtica). A sobre hi corre una mena de pel·lícula de Ken Loach sobre la feina en un bar de Palma, amb les relacions entre els cambrers, i entre els cambrers i els clients. I després hi ha la relació de Carles Pomar Antich amb la seva família, de diners, que no accepta l’homosexualitat del noi.

El retrat del bar és interessant i nou, perquè molts cops et trobes que els personatges de les novel·les catalanes no treballen o no se sap de què treballen. La fórmula de la novel·la-enquesta entre cambrers joves i vells, amb estudis i sense estudis, permet introduir veus diverses i fer contrapunts. Hi surt un malestar que es manté al llarg del temps: la feina no pot tapar el buit de la vida de la gent. També hi ha coses que, des del punt de vista narratiu, no acaben d’anar a l’hora: calia anar reproduint, trossejada, una guia pràctica del cambrer per més falsa, grotesca i escandalosa que pugui ser? En general, el llibre està inflat amb un excés de material d’al·luvió, especialment de diàlegs directes. Les notes del dietari de Prometeu, que de vegades són una pura arrauxamenta, tenen moments que van a fons: “La gent que pegam mossegada al carrer pensant que ens hem de menjar el món, ens acabam trobant empetitits, beneitons, quan la llibertat de fora no sembla gens a la de dins.” Rebassa descriu Palma com un cementiri de vius.

⁄ El retrat del bar és interessant, perquè molts cops els personatges de les novel·les catalanes no treballen

 Prometeu de mil maneres hauria pogut ser una novel·la angoixada, creadora de psicologies i ambients, concentrada com un cop de puny. Però en un llibre de gairebé cinc-centes pàgines hi han de passar coses. I aquí em sembla que falla. La conversa de la senyora Kiss amb el fill Carles, està resolta d’una manera una mica esquemàtica. I tot el que surt d’allà –morts, policia, presó– s’aguanta d’aquella manera. Tens la impressió que el llarg procés de construcció del llibre –una casa a la qual es van afegint espais auxiliars que no són necessaris per a la vida–, juga en contra de l’eficàcia narrativa.

El llibre de Rebassa provoca un rau-rau: amb tot el que té de bo, hauria pogut ser millor.

-----------------------------

Carles Rebassa. Prometeu de mil maneres. Univers Llibres. 544 pàgines. 23,65 euros. Premi Sant Jordi