Algú va volar sobre el niu del dron

Quan Putin ordena des del seu búnquer o Trump tuiteja des del seu llit, en un altre punt del planeta una formiga canvia de rumb.

La teoria de la papallona ens diu que l’aleteig d’un lepidòpter al Brasil pot provocar un tornado a Texas. És un concepte fonamental de la teoria del caos: els sistemes caòtics –com el clima o la borsa de valors– són extremament sensibles i una diminuta diferència en un punt de partida altera del tot la seva evolució.

Trump anuncia que a la teulada del seu saló de ball hi haurà un enigmàtic “port per a drons”

Ho va descobrir el meteoròleg i matemàtic Edward Lorenz el 1961: arrodonint una dècima (de 0,506127 a 0,506) en el seu programa de predicció meteorològica, el sistema va generar un pronòstic del clima completament diferent de l’original.

Els novíssims sistemes caòtics –com els tuits de Trump o les operacions militars especials de Putin– han invertit la teoria de la papallona: amb la geopolítica en mode tornado, el guanyador final serà el que és diminut. Els insectes, per exemple: les paneroles suporten fins a deu vegades més radiació que els humans a causa de la lenta divisió de les seves cèl·lules. Em temo que aleshores no quedarà cap humà per explicar-ho, ni tan sols La Vanguardia , però ja l’hi explico jo ara.

La invasió russa d’ Ucraïna ha superat en durada la invasió de la Unió Soviètica pel Tercer Reich, i les petites criatures es van adaptant: els ocells comencen a teixir els seus nius amb la prima fibra òptica dels diversos milions –sí, diversos milions– de petits drons explosius que russos i ucraïnesos es llancen a la cara als camps i boscos de l’est d’ Ucraïna.

L’aleteig del pardal no provoca un tornado, aquí és el tornado el que provoca canvis a la llar del pardal.

Els ocells construeixen els nius guiats per un instint genètic utilitzant només els becs i les potes com a eines. Dominen tècniques com l’entrellaçat de branques, el pastat de fang per segellar estructures, el teixit amb fibres i fins i tot la costura utilitzant seda d’aranya com a fil. O fibra òptica que potser l’ocellet ha trobat a tocar del cadàver d’un soldat al Donbass.

El pardal no distingeix entre un cadàver humà i el cadàver d’un ratolí, igual com la gallina no distingeix entre un bol de plàstic made in China i el casc d’un soldat de l’imperi del Kàiser: tots dos serveixen per donar-los pinso. És la lliçó geopolítica més fèrtil de la meva vida i la vaig aprendre seguint sobre el terreny les cròniques que Agustí Calvet, Gaziel , va escriure a la Primera Guerra Mundial per a La Vanguardia des del sud dels Balcans.

Amb l’armistici, l’exèrcit alemany va deixar el 1918 tones de metall bèl·lic escampat pel paisatge i, al llarg del segle XX, a les granges del vessant macedoni de la muntanya Kaimakchalan han servit el pinso a la cavitat dels cascos alemanys. Tot era tan quotidià i abismal: vaig veure una gallina que picotejava sobre un casc que tenia un orifici al lateral segellat pel granger, orifici obert per la bala o per la metralla que va segar la vida del soldat que creia que tenia el cap ben blindat per l’acer.

Així acaben els imperis, amb els seus cascos suaument balancejats pel pica-pica d’una gallina famolenca.

També vaig seguir el rastre de Gaziel pel nord de França, i en un turó del front del Marne- Argonne on ell va veure morir un soldat, em vaig trobar una granja. Albert Varoquier, el camperol, acumulava en un gran cobert els incomptables objectes que havia anat trobant al ventre dels camps de batalles mortes.

“ Beaucoup de bla, bla, bla... beaucoup de bla, bla, bla”, repetia el granger com dient que les paraules que desprenien aquells objectes són infinites. I plegats vam obrir una llauna de sardines militar del 1917 per estrenar, marca Clovis le Gaulois, el primer rei dels francs. I obrir l’última llauna de sardines de la Primera Guerra Mundial va ser revelador: al seu interior ens va aparèixer el dimecres de Cendra. En fi, la bogeria.

Hi ha una cançó infantil anglesa que parla de tres oques volant en bandada:

“Una va volar cap a l’est, i una va volar cap a l’oest, i una va volar sobre el niu del cucut”.

És la cançó que va donar origen a la novel·la de Ken Kesey i posterior pel·lícula de Milos Forman, Algú va volar sobre el niu del cucut . En anglès col·loquial, un boig és un cuckoo , un cucut, i un manicomi és el niu del cucut.

Vista avui, és com si el trumpisme s’hagués apoderat de l’argument de la pel·lícula i l’hagués capgirat. El missatge original és una crítica a les institucions repressives i un cant a la lluita per la llibertat individual davant el control del sistema: només cal encaixar el que entens per llibertat i per sistema a la teva pròpia bogeria.

És com si Randle McMurphy (el pertorbat protagonista) hagués passat el testimoni a Trump: només cal tancar els ulls i imaginar aquell Jack Nicholson descrivint en roda de premsa el gegantí saló de ball, model Sissi emperadriu, a la teulada de la qual –ho acaba d’anunciar el president– s’instal·larà un enigmàtic “port per a drons”.

Algú, algun dia, també volarà sobre el tupè de Trump.