‘Criaturas luminosas’: “No t’oblidis de viure”

Hi ha pel·lícules que no fan soroll quan entren, però després no se’n van. Es queden recolzades en algun racó. Criaturas luminosas (Netflix) pertany a aquesta espècie rara d’històries que semblen petites per fora, però que per dins sostenen un oceà sencer.

La directora, Olivia Newman, ja havia demostrat a First match i La chica salvaje una sensibilitat poc afecta al sentimentalisme de laboratori. Aquí torna a triar el camí difícil d’ explicar el dolor sense explotar-lo. En té prou amb la història d’una dona que neteja un aquari de nit. Una vídua cansada. Un passadís blau. Una galleda. El ressò de l’aigua. I un pop vell mirant-la com si sabés alguna cosa que nosaltres encara no hem après. Aquí comença tot.

La pel·lícula de Netflix furga en la naturalesa humana i les segones oportunitats

Una Sally Field immensa interpreta la Tova, una octogenària que carrega el dol amb la dignitat silenciosa de qui ja no espera gaire de la vida però es continua llevant cada matí. “No t’oblidis de viure”, li prega una amiga en una escena. Hi ha persones que envelleixen i d’altres que simplement acumulen comiats. La Tova és de les segones.

Davant seu apareix en Marcellus, un pop extraordinàriament intel·ligent, irònic i observador, que acaba funcionant com el personatge més humà de tota la pel·lícula. O potser caldria dir el contrari: l’únic personatge que encara mira el món sense el cinisme defensiu dels humans. Quina idea més bonicafer de l’animal el personatge més lúcid del repartiment. Com si Newman sos­pités –amb raó– que els humans fa massa anys que confonem parlar amb entendre.

El més extraordinari de Criaturas luminosas és que no força mai l’emoció. La deixa respirar. L’espera. Com esperen els que han après que la pena no es cura, que amb prou feines s’accepta, i que tots necessitem algú que ens escolti.

En aquesta paciència apareix en Cameron, un noi esquinçat, nòmada, buscant respostes on amb prou feines queden ruïnes. El que uneix aquests tres personatges no és el misteri que travessa la trama, sinó una cosa bastant més simple: la solitud.

La pel·lícula té l’ànima d’aquelles històries dels anys noranta on encara importaven els vincles, les converses, els silencis, els petits gestos. En el fons, parla de salvar-se. De com una dona esquinçada, un noi perdut i una criatura de les profunditats acaben trobant una cosa semblant a una família. No una família perfecta –aquestes no existeixen–, sinó una que està feta de casualitats, ferides i segones oportunitats.