Benvinguts siguin els expats

Turistes i residents estrangers (els cèlebres expats , d’ expatriats ) són al punt de mira de molta gent en una Barcelona que, com altres ciutats, viu amb pesar la seva vertiginosa pèrdua d’identitat. Una acrobàcia lingüística ha fet un gir a l’ús inicial del terme. Si un expatriat abans era una persona exiliada o desterrada que mereixia per això la nostra compassió, l’expat d’avui és vist com algú que desterra els veïns dels barris on arriba amb el seu bon poder adquisitiu, l’anglès innegociable i una gana insaciable de cupcakes . Això és així a Barcelona, a Lisboa, a Amsterdam, a Milà o a qualsevol altra ciutat atractiva amb un aeroport decent.

En determinats contextos, el terme expat ha acabat tenint una càrrega tan pejorativa com la de guiri , una altra manera irrespectuosa de referir-se als que no són d’aquí . Aquest ús ve de lluny i està bastant assimilat: fins i tot hi ha estrangers que assumeixen sense complexos aquesta condició de guiri. Tot i això, caldria preocupar-se per les perilloses connotacions que pot tenir l’ús generalitzat d’aquests termes en unes societats on les ultradretes situen el focus sobre l’estranger, sobre l’altre, sobre el que ha de deixar de ser una prioritat, si ho ha estat alguna vegada.

Si rebutgem el turisme i tot el que requereixi talent estranger, només ens quedarà el decreixement

Generalitzar acostuma a ser desencertat i, de vegades, fins i tot injust. No es pot equiparar l’estranger que va arribar fa 20 anys, va arrelar i avui és un barceloní més, amb l’executiu d’una multinacional que aterra sense intenció de relacionar-se amb la població local i que, en un xat de nouvinguts, presumeix d’haver aconseguit un superpis per “només” 5.000 euros al mes.

En el fons es perfila un problema recurrent: les bombolles o les peixeres on transcorre la vida dels diferents grups socials són cada vegada més impenetrables. Hi ha estrangers que es poden permetre el luxe de viure dos o tres anys a Barcelona sense necessitat d’aprendre català o castellà, encapsulats en associacions de família d’ escoles estrangeres d’elit, seus corporatives on només es parla anglès i sopars amb altres expatriats. És possible, però, que tampoc no hagin de rebutjar gaires invitacions de col·legues locals, ja que se sap que als barcelonins ens costa d’obrir les portes de casa als estranys. I així anem. Cadascú explorant els confins de la seva pròpia peixera.

I això que el context convida a pensar que l’aportació d’aquests nouvinguts és més necessària que mai. Amb molt dignes excepcions, la burgesia local que donava suport a la societat civil, amb particular dedicació a la cultura, està en franca retirada. Aquest desinterès es va intensificar amb el procés; amb la consolidació de l’excepcionalitat fiscal madrilenya o amb l’entrada majoritària de capital­ estranger en empreses catala-nes. Un procés, en fi, de descapitalització barcelonina.

En aquest escenari, sembla absurd girar l’esquena a una comunitat que –qui sap– pot ser la que sustenti els projectes socials o culturals del futur. En lloc de menysprear-los, caldria seduir-los, ajudar-los a trobar el bon camí fora dels bars oberts per i per a ells. Demostrar-los, sense imposicions ni males maneres, que entendre la llengua local és una forma de respecte als seus nous veïns. Fa anys que organitzacions com Barcelona Global fan aquesta feina de seducció porta a porta, taula d’oficina a taula d’oficina, laboratori d’investigació a laboratori d’investigació, però no n’hi ha prou.

En definitiva, si es qüestiona el turisme per ser una activitat extractiva i s’afirma, per contra, que Barcelona ha de ser una ciutat on s’innova i s’investiga en tecnologia, ciència o cultura, caldrà assumir que aquest sector està àmpliament globalitzat i que no hi ha prioritat local possible: sempre farà falta talent estranger. Una altra cosa és que, per convicció o ignorància, el que es reclami sigui, en realitat, el decreixement, una alternativa que potser caldrà posar un dia sobre la taula, però per a la qual ara estem francament molt poc preparats.