Pep i el rellotge que va canviar el futbol

Sembla ahir quan Pep Guardiola va començar a construir el rellotge perfecte del futbol, un treball de precisió sense parió que ha transformat el joc com no s’ha vist mai. Sí, tenia un bon bagatge com a jugador i una curiositat sense límits, animat per l’apassionat caràcter i l’ideari del seu mestre, Johan Cruyff. Es podia esperar de Pep una bona carrera , potser excel·lent, com a tècnic. “Un entrenador al camp”, es deia d’ell quan dirigia l’orquestra del Barça des del mig camp.

Tenia un peu exquisit i un cap privilegiat, prou perquè qualsevol aficionat comprengués el brutal valor de la seva posició, migcampista. Guardiola va ser el regidor que Cruyff va utilitzar per canviar la vida al Barça i, per extensió, al futbol espanyol. Tant temps després, es pot dir sense risc que Pep ha canviat la vida al futbol mun­dial.

Després de deu temporades memorables –sis títols de Lliga, una Copa d’Europa, tres Copes d’ Anglaterra, cinc Copes Carabao, finals i semifinals a tot arreu, rècords de gols i punts que difícilment se superaran, 70% de victòries en més de 1000 partits–, Guardiola abandona el Manchester City. Afirma que la seva hora al club ha arribat. Sent el mateix esgotament que va consumir Jürgen Klopp, la seva admirada nèmesi al Borussia Dortmund i Liverpool.

“Jo era un d’aquests seguidors del City que no guanyava mai quatre partits seguits”, ha comentat Noel Gallagher, líder d’ Oasis, “fins que Pep ens va donar quatre campionats consecutius a la Premier ­League”. Tot i això, encara no és temps de nostàlgia. L’afició citizen acomiadarà avui l’entrenador que aquesta temporada ha aconseguit dos títols (Copa anglesa i Copa Carabao) i ha perseguit l’Arsenal fins a l’últim partit de la Premier, prova irrefutable de la vigència de Guardiola en un equip radicalment transformat els últims mesos.

Quedarà enrere el seu vincle amb una ciutat de vent i pluja, adherida durant dècades a l’hegemonia del Manchester United, presidida per la gegantina figura d’Alex Ferguson, un excepcional conductor però no un revolucionari. Aquest paper l’ha complert Guardiola. Hi ha un futbol anterior i posterior a Guardiola, a ­Anglaterra i a la resta del mapa. La seva influència s’adverteix a l’elit i progressivament a la resta de la piràmide futbolística, fins a arribar a la base infantil.

No juguen igual els porters ni els laterals, posició de menys prestigi durant dècades i ara transcendental en tots els aspectes. Es parlava del fals nou abans de Pep, però va consagrar la idea al cèlebre 2-6 que el Barça va infligir al Reial Madrid al Bernabéu. Va desplaçar Eto’o a la dreta i va traslladar Messi a la indetectable posició que amargava les defenses tradicionals. Va ser el seu primer any com a entrenador del Barça, marcat per l’èxit absolut –sis títols conquerits– i per un escepticisme inicial, característic en cadascuna de les seves aventures, primer al Bayern, després al City.

Al Barça era massa jove, no estava provat, una solució forassenyada per a l’enorme crisi de l’equip. A la Bundesliga el desafiament era doble: traslladar una nova cultura al Bayern, club hipervigilant amb els entrenadors, i confirmar-la al vertigen de la Bundesliga. Tres anys, tres títols successius de Lliga. La Premier League l’esperava amb una condescendència molt anglesa. “El futbol anglès no està fet per a entrenadors com Guardiola”, era l’opinió més estesa. Predominava el morbós plaer del futur fracàs.

Deu anys després, la seva empremta en el futbol anglès és monumental, com ho va ser en l’alemany i, abans, l’espanyol ( Espanya va guanyar el Mundial 2010, Alemanya el va aconseguir el 2014). Mentrestant, Guardiola s’enfrontava a una paradoxa. Al Barça va construir el rellotge perfecte, escrutat, revisat i desconstruït a totes les cancelleries del futbol mundial, de manera que Pep havia de defensar les seves idees i, alhora, resoldre el problema de l’èxit de les seves propostes, acollides amb entusiasme pels rivals, pel futbol en general. És clar que, d’aquest desgastador treball, també en surt guanyador.