Un conte de Barcelona

Solem dir que un nadó “va néixer” o “ha nascut” i se’ns oblida que abans d’arribar a aquell punt cal passar per un gerundi que es fa etern. Mentre escric això, entreno la paciència –no és el meu fort– en espera d’un nadó que és allà, naixent-se.

La història de la seva arribada al món li serà relatada per un cor de veus i tindrà èpica, melodrama, diàlegs de comèdia i elements de thriller. També hi haurà musicón. Perquè, una hora abans de trencar aigües­, la mare era al concert de Bad Bunny, perreando ajupint-se tant com li permetia una panxa tan rodona, tan perfecta, que semblava una pròtesi de cinema.

Una hora abans de trencar aigües, la mare era al concert de Bad Bunny

Com gairebé tots els bons contes, aquest tindrà localitzacions molt específiques. La multitud postconcert baixant els revolts de Montjuïc, el bus llançadora de TMB i un taxi trobat de miracle que va semblar que trigava tres hores a voltar la plaça Espanya. La festa del Poble Sec d’on va sortir disparada L., que no donava crèdit al que llegia al mòbil. Les cases del Gòtic i Sant Antoni des d’on van acudir dos amics més a la matinada. Tots ells van formar una família disfuncional però efectiva a la porta d’urgències. Ja he dit que a aquest nadó l’espera molta gent?

“Això sembla una novel·la del Miqui”, ha escrit en un xat la gairebé mare des de la sala de parts. I no pot ser més cert. Miqui Otero, un altre dels tiets putatius de la criatura, va escriure una novel·la que acabava amb una dona trencant aigües en una revetlla i un conte en el qual una parella es posa de part en un concert de Coldplay. Molt millor Bad Bunny, on vas a parar.

La meva amiga i altres dones molt estimades que em ronden s’han proposat de complicar-se la vida en gran, amb nadons, a una edat en què tot sembla que ens empeny al contrari, a encaixar-nos en la inèrcia i assumir que els capítols importants de les nostres biografies ja s’han escrit. Les admiro encara més per això, a elles i a tots els éssers de mitjana edat valents que tramen un plot twist, cadascú el seu.

Hi haurà temps d’explicar-te tot això. Però no triguis gaire, que no veiem el moment d’estimar-te, Arcadi Benito.