Alfredo Relaño navega del caos del Bernabéu al de Negreira: “Vaig veure Florentí extraviat, i això explica que el Madrid estigui així”

Alfredo Relaño (1951) rep a La Vanguardia a la seva casa d'Aravaca, un recés de pau entre la voràgine informativa de Madrid, atmosfera que li acompanya en una vida professional pionera (Canal+), de ‘guerrilles’ (AS) i multimèdia: ara col·labora a la Cadena Cope, Marca i El Mundo. “Soc a l'altre costat del mirall”, diu. Acaba de publicar el seu nou llibre '366 futbolistes'. I és una de les dianes de Florentí Pérez.

Recorda la seva primera trobada amb Florentino?

Vam tenir un bon tracte al principi. Sembla que ell es va anar molestant amb les meves crítiques. Les principals van venir per Mourinho. A mi no em semblava malament entrenador, però sí un mal ciutadà. I sobretot quan el fica el dit a l'ull a Tito Vilanova, i el Madrid deixa posar una pancarta: “Tu dit ens marca el camí”, em va semblar el súmmum. Vaig dir: “Si és que a aquell oncle li havíeu d'haver dit que o s'excusa o cessa al Madrid”. I en comptes d'això li van donar suport. “No, aquest representa els valors del madridisme”.

S'esperava la seva tornada?

L'entenc i m'ho esperava. Florentino ha tingut un problema curiós, que li desagrada veure que no hi ha un cap sever i que els jugadors estan bé. Però són els que han guanyat la Champions. Són Del Bosc, Zidane i Ancelotti, d'aquella línia. Quan ha buscat un que sigui més sever o més pallissa, ha fracassat. Va fracassar amb Benítez, que li deia a Modrić que no le amb l'exterior. Xabi Alonso venia amb aquestes de què cal pressionar i va sortir expel·lit.

Mourinho té detractors.

Al principi a Mourinho se'l va acceptar bé, com per un estat d'excepció. No havia vist mai el Madrid tan desconcertat com amb aquell Barça que semblava que tenia solucions definitives: moltíssims de la pedrera, un joc molt bonic, alimentaven la selecció, Messi, el bon verb de Guardiola i el seu mètode. Llavors va ser com portar un lladre de bestiar per veure si li robava les vaques del ranxo. Però a mesura que feia ficades de pota més grans, anava perdent sectors del madridisme. I va acabar amb els més ultres.

Què li van semblar les intervencions de Florentino?

El primer em va semblar un engrut. Li vaig veure un home assolit per l'edat. Està lleig dir-lo perquè edat tenim tots, però li vaig veure ja extraviat, erràtic. La gent que ha vist trams s'ha sorprès de veure un home d'imatge de casa reial, per dir-ho així, que fos tan agressiu. Els que li tractem de prop ja sabem que així és, llenguallarg i insolent. Vaig tenir la impressió de què què ell estigui així explica que el Madrid estigui així.

En quins aspectes?

Porta dos o tres anys que no encerta. A Madrid hi ha molta incomoditat: allò de Xabi Alonso no ho entenia ningú. Que es lliurés tant el club a Vinícius, ja això era un senyal. Quan en comptes de donar-li la Pilota d'Or li donen el de Plata... Fixa't, li donaven la Pilota d'Or a Ancelotti i al Reial Madrid. Aquells capricis ja eren coses rares.

Allò de les eleccions és una jugada mestra o una cosa enverinada?

Les va convocar amb astúcia pagesa. Jo tinc entès, això és una interpretació meva a través de les informacions que tinc, que necessiten diners urgentment. Llavors ha de posar en marxa aquell pla que els socis venguin part del club, una cosa que no ho ha explicat mai bé, però és que està molt atrapat. Per fer això no tenia ara força moral.

Tinc entès que el Madrid necessita diners urgentment”

Per culpa del Bernabéu?

Essencialment. A part de la carrera desbocada de fitxes, que a Madrid també la pateix. D'una banda, Mbappé costa molt. Així que va venir Mbappé, Vinicius ja demana tant com Mbappé per renovar. Després per un altre és que l'estadi dels 500 milions que anaven a ser en principi, es va anar disparant per la idea de l'hipogeu, i va arribar a passar de 1300. I l'explotació no funciona bé.

Aquest va ser el cop més gran?

Sí, a més se sorprenen que els concerts facin soroll. És que no es poden fer. Igual que no es pot fer la missa amb sexe i violència, no es poden fer els concerts sense soroll. I està en aquell conflicte. I per això necessita ingressar, i ingressar és fer que els socis permetin o venguin part. L'estadi l'ha fastiguejat. A part que ha estat una incomoditat gran per a la ciutat. Està fent nyaps. Aquell enorme aparcament no s'ho han permès fer tampoc. Ha tingut unes complicitats lletges amb l'ajuntament i la comunitat. Aquestes causes han posat en un compromís fins i tot l'alcalde i la comunitat, que han permès que es facin coses que no es poden fer.

L'última sentència culpa al promotor i no al club del soroll a nivell penal, però això aplana el camí que hi pugui haver concerts?

Una cosa és tenir permís excepcional perquè ve el Papa o canti Frank Sinatra i una altra cosa és que una activitat diferent de l'esport sigui majoritària, que és el que es pretenia. Això per començar no val. El Madrid ha sortit amb bé d'una sentència que ha explicat esbiaixadament. Ha sortit amb bé una sentència que diu que no és delicte del Madrid, sinó del promotor. La qual cosa vol dir que no es pot fer concert igualment. Però això no es pot fer allà. Tret que canviïn la llei, que seria extraordinari, dient que es pot fer soroll en un concert amb els veïns davant perquè al Madrid li convé.

Riquelme, el candidat ja oficial, parla de la poca democràcia del Madrid. Com va aconseguir això Florentí?

Sí, ell ha aconseguit tenir una influència en la ciutat indubtable. Ha manejat la llotja. Jo faig aquella caricatura, la de la pel·lícula Escopeta Nacional: aquell industrial català vol vendre porters automàtics a Amèrica Llatina. Aquell tipus de caceres que es feien llavors, això és la llotja ara mateix. Ell fa, a més, perquè els bancs no donin crèdit. A part que va posar uns requisits així de difícils.

Com veu aquestes eleccions?

És un desafiament. Primer perquè, en cas de guanyar Florentino, no serà president fins i tot bastant tard. No està en condicions fàcils de resistir una campanya ni un debat amb aquest home. Vaig sentir el seu nom farà sis o set anys en un restaurant a Alacant. I no m'havia ocupat gaire més de l'assumpte. És un senyor que ni viu per aquí. Riquelme té els negocis més aviat a Mèxic, per aquí passarà el just, no sé sabia d'ell. Sigui o no un rival important, és amic de Galán (president d'Iberdrola), que és el gran enemic de Florentino. El cas és que potser va construir un fantasma. Però ara té un repte gran. Modificar els estatuts en aquell punt, en principi exigeix amb seguretat el sí del 51% del soci, no dels que votin, dels socis. I socis a Madrid en tenen 100.000, grosso modo. Que vagin i que et votin 51.000 a favor d'això, que a la major part no els feia gràcia... No és gens fàcil i en aquella dificultat està.

Què li diria Di Stéfano a Mbappé o Vinícius?

Digues Stéfano tenia una personalitat enorme i era el millor. Aquí va venir Puskás i Puskás venia de ser un jugador sensacional. Puskás es va sotmetre perquè Di Stéfano era generós, ell era exigent però generós. Quan va venir Puskás va començar a tirar els penals Puskás. Digues Stefano va pensar: “Aquest els tirava millor que jo”, i va deixar de ser pichichi. Jo crec, el que hem après aquests anys, que els galàctics han de ser d'un en un. L'altra vegada n'hi va haver quatre i són quatre amb capricis, quatre a faltar a l'entrenament quan volen, quatre a no córrer com els altres... I ja sé, ara són dos, però ja Bellingham diu: I per a què correré jo si aquests...? De fet, Neymar se'n va anar del Barça perquè va veure i deia: “Aquí, què pinto jo?”. I en el moment que n'hi ha dos... El cap de cartell del Madrid és Mbappé des que va venir. I de fet ha fet molts gols malgrat... Però Vinícius ha volgut posar-se al costat i a més ja allà han pujat dos camarillitas. Una estaria amb Vinicius, amb Bellingham i Valverde. Amb Mbappé, òbviament, els francesos, que els convé ser a la seva ombra per a la selecció i per a tot, i per proximitat. I després hi ha una nubecilla d'espanyols descontents que ja els seus greuges els relacionen amb tot això. Un va acabar amb Xabi Alonso, l'altre ha posat en solfa a Arbeloa dient: “Vam perdre l'estructura quan...” Jo suposo que Di Stéfano els posaria a aquests dos a l'ordre i si no, se n'anirien. Didí se'n va anar abans d'acabar el curs. Didí no corria i era un jugador exquisit, havia estat el millor jugador del Mundial 58, en el qual va aparèixer Pelé, i era un jugador que tenia una passada llarga sensacional i uns copejaments... Però no corria, i a més així que arribava l'hivern amb aquells camps... Didí no va jugar ni un minut a la Copa d'Europa. Jo em figuro que Di Stéfano va dir: “No, a la Copa d'Europa aquest no surt, perquè hi ha partits molt més seriosos”. Et jugaves la Copa d'Europa en qualsevol minut

Mbappé és el cap de cartell del Madrid, Vinícius vol ser al seu costat i hi ha dues camarilles”

Vostè va crear el terme ‘Villarato’ per parlar de favors al Barça. Què opina de Negreira?

Jo vaig notar, a partir d'unes eleccions difícils que va tenir Villar (president de la RFEF), que se li va presentar en contra el que havia estat el seu secretari general, Gerardo González, i Laporta va trencar l'acord de vot de La Liga. La Lliga va posar tots d'acord: “Votarem tots Gerardo”. I va trencar. A partir d'allà jo vaig començar a veure molt accentuadament favors al Barça, errors contra el Madrid i, sobretot, el tipus de conseqüències que una cosa o una altra tenia.

Vostè creu, doncs, que el Barça va treure provechó de Negreira?

Que el Barça ha estat 17 anys pagant al vicepresident dels àrbitres i li ha deixat de pagar just quan ha deixat de ser vicepresident, em sembla que és un indici suficient per a això. Jo sé que a la gent de Barcelona li dol acceptar això, llavors busquen explicacions... No es demostra que a cap àrbitre la hi ha pagat. Segurament no la hi paga a cap àrbitre. Però ell ha fet el que ha pogut en aquella posició.

Vostè ho continuarà pensant encara que no hi hagi una sentència que ho demostri?

“Encara que sigui per equilibrar”, com van dir; no hi ha cap altra raó. A part, veia que estaven passant coses rares abans de saber els pagaments. Hi ha qui fins i tot prefereix buscar a Barcelona l'excusa que se'l quedaven els presidents (directius). Però bo, això on és? I a més, un d'aquells presidents és el d'ara. I ara el votem sabent que es robaven diners. Jo crec que hi ha una espècie de pacte; danya el moment més bonic... És com que et diguin que els Reis són els pares.

Vostè ja ha opinat de Florentino, què li sembla Laporta, ell si té olfacte per als entrenadors?

A mi Laporta m'agrada com a president, em sembla una mica granujilla. Però és futboler i té un bon instint. Ell estimava Flick, per exemple, des del principi. El que passa és que veia que hi havia molt vent a favor de Xavi, de veure si Xavi era un segon Guardiola, però ell tenia la idea de Flick. I Flick ha funcionat molt bé. No estic dient que Xavi no, però Flick ha funcionat molt bé. Va tenir el talent, li va donar credibilitat al projecte al fitxar Lewandowski, que amb ell sortia del pas. I a més ha estat un jugador molt honrat, compromès. I després Laporta és molt agosarat. Eren en una ruïna. Ha sabut entabanar Florentí amb què jo em quedo amb tu fins al final a la Superlliga, així almenys Florentino podia fingir que no havia fet tant el ridícul, i li ha anat traient favors. Un va ser l'aconseguir que en la Llei de l'Esport no hagués de respondre Laporta per les pèrdues del primer exercici, que això, com a Florentí també maneja la Secretaria General per a l'Esport. I li ajudava les palanques de Sixth Street, tot aquell tipus de coses. Sense diners ha fet un estadi nou. Sent, més a poc a poc, però això allà és, s'acabarà quan s'acabi. I encerta molt. Arriba a la gent i encerta.

Laporta em sembla un granujilla, però arriba a la gent i encerta”

Vostè va ser un dels principals ideòlegs de Canal + en els 90. Amb quines innovacions es queda d'aquells anys?

Jo em sento orgullós d'això. Crec que moltes coses es continuen fent, fins i tot de forma presumptuosa diria que s'ha millorat poc des d'allò. Jo no havia fet mai televisió, a més vaig ser de molt por, i el que volia fer és que es veiés allà el que jo hagués volgut veure quan era aficionat. Volia transmissions en el detall més gran possible. Vaig trobar Víctor Santamaría per a ello. Y després, 'El dia després', era veure una imatge integral del futbol, que vagi des del xocant fins als escacs. Els escacs tenen la seva part, però també quan anava al futbol veia que tot era divertit. Segons arribes, la pinta que té un, l'altre, el pare que perd el fill Tot això era el que l'ull no veu. Això costava perquè enviàvem uns xavals de primera ocupació, un d'ells era Antonino, un altre va ser Maldini, un altre va ser Nico Abad. Contractàvem una cambra i li dèiem: «Fixi's en aquell senyor». Recordo un senyor que va sortir al bany i després no trobava el seu señora. Era un programa que veia molta gent perquè és que el futbol és una cosa plena. Posar-li un micròfon a Bilardo quan deia: “Trepitgeu-lo, trepitgeu-lo, trepitgeu-lo”. M'agradava no uniformitzar la gent. M'ha agradat sobretot treballar amb gent de primera ocupació perquè desaprendre és més difícil que aprendre. I no m'acordo quan vaig deixar la direcció i em vaig fer una llista de 10, que la tinc per allà. Entre ells hi havia Robinson i Valdano també. Per dir-ho així. Valdano va començar amb mi a El País, escrivint a El País.

Ara ha escrit un llibre sobre futbolistes, què dues històries li han impactat més?

Ja que mira, em va cridar molt l'atenció un que es diu Monteglio, que era d'Itàlia i jugava a Roma. És un oncle del qual m'agradaria saber més coses. Era amic de Mussolini, era el professor de tennis dels fills i el seu preparador físic, i el feia també una mica de secretari. I quan allò s'esfondra i agafen Mussolini, ell es queda lliure, ell surt, i hi ha un misteri. I de fet després entrena a equips Y hi havia gent que es queixava, però després el van deixar en pau. Llavors queda amb la intriga de si va subornar perquè li protegissin, de si en realitat a última hora va delatar a Mussolini o de si des d'estava en connivència amb gent contrària a Mussolini, amb la resistència que també hi havia a Itàlia. Si és que va localitzar o sabia on estaven amagades les joies o els béns que ell tingués. És un personatge curiós. És realment estrany que en aquell moment, tot just acabar la guerra, una persona que era molt conegut, que era un braç dret de Mussolini per a moltes coses i molt amic, li passés eso. Y sense sortir d'Itàlia, em va cridar molt l'atenció la història de Di Bartolomei. Aquest va ser un jugador de la Roma, que era una figura, mitjapunta i va jugar deu anys a la Roma, va jugar a la final de Copa d'Europa —precisament a Roma— contra el Liverpool de Robinson. I aquell dia juga malament i perden als penals. És la gran decepció que té la història de Roma. Llavors ja queda allà malquistado. Entre que hi ha declaracions, fitxa pel Milà, li va malament al Milà, torna a Roma i unes declaracions provoquen que la gent tiri a sobre. El deixa. Posa uns negocis, prova de muntar una espècie d'escola de futbol, com les que després han fet diversos futbolistes. En aquella època jo crec que devia ser novetat, en aquells anys. I just el dia que es complien 10 anys de la derrota, surt a la terrassa de casa seva en una caseta de poble, descalç curiosament, i es va engegar amb l'escopeta de caça un tret al cap. El dia que complia deu anys d'això. Havia estat el que després va ser Totti. Aquestes són les dues històries que més m'han trucat. Després n'hi ha moltes de molt boniques per Sud-amèrica.

Messi o Maradona?

Per a mi, Di Stéfano o Puskás serien. Sempre ens agrada el que vam veure amb 15 anys. Entre Messi i Maradona et diria... Maradona és el que més ha tingut Déu dins de tots. N'hi ha sis a la portada que són els que jo considero els millors. Dos crec que estan una mica per darrere, que són Cruyff i Cristià. Cruyff era exquisit, però per la seva curta durada com a jugador. Als 27, que és l'edat en la qual Di Stéfano ve al Madrid, ja Cruyff, al segon any del Barça, ja va anar un una mica rifada. I Cristià pel contrari. Cristiano no té el virtuosisme dels altres, però sí la durabilitat. Nou anys fent 50 gols al Madrid cada any, enfrontant-se a Messi, traient-li Pilotes d'Or a Messi, que també cal atrevir-se. I hi és camí dels mil gols. Ell diu, tots filmats, com dient que els de Pelé no. Però dels altres, jo encara em quedo amb Di Stéfano. Vaig donar Stéfano per a un campionat i Pelé per a un partit. Ara, entre aquests, jo crec que Maradona ha estat el que més ha tingut la inspiració de Déu dins. Però no es va entrenar més que un mes en la seva vida, que va ser el mes del Mundial de Mèxic. Si s'hagués entrenat dignament, no com a Cristià, com Messi, que era una miqueta més gos... El Barça en general entrenava una mica menys i els entrenadors van saber guanyar el 95% dels partits. Messi em va agradar moltíssim, però li poso un retret davant tots els altres que no són Cruyff, que són els partits que li he vist rebent golejades fora en la Champions i ell capcot, fent mala cara, dient no. Jo no m'imaginava Di Stéfano lluitant així. Perdien partits. Però aquella resignació, aquella fe. Ni a Maradona m'ho imaginava així. Maradona va ser heroic fent-li mal això, l'altre...