L’herència difícil de Macron

L’ambició política de Gabriel Attal és tan forta que intentarà una missió gairebé impossible: distanciar-se al màxim del seu mentor, Emmanuel Macron, sense caure en una flagrant ingratitud, per guanyar les eleccions i succeir-lo a l’ Elisi. Als seus 37 anys, l’ex primer ministre francès assumeix el paper d’incòmode hereu, conscient de les dificultats i del pesat llast, però amb el càlcul a llarg termini d’aplanar el camí cap a un somni, ser president, que ja expressava de petit.

Attal és el secretari general i cap parlamentari de Renaixement (abans La República en Marxa), el partit patrocinat per Macron fa gairebé deu anys quan es va llançar a la conquesta del poder. Des del principi va formar part dels mormons , el nucli de fidels col·laboradors del president, tots molt joves. Attal, que provenia del Partit Socialista, ha estat portaveu de l’ executiu, ministre de Comptes Públics, d’ Educació i, entre el gener i el setembre del 2024, cap del govern. Una carrera meteòrica per a un autèntic talent polític amb gran habilitat mediàtica.

El nou aspirant a l’Elisi, de 37 anys, va ser primer ministre en un ascens meteòric que es va frenar el 2024

L’ascens de l’avui aspirant a l’ Elisi es va frenar quan el juny del 2024 Macron va decidir per sorpresa dissoldre l’ Assemblea Nacional i convocar eleccions legislatives anticipades. El president no ho va consultar amb Attal, que l’hi hauria desaconsellat, com gairebé tothom. Va ser una cosa inesperada. La confiança es va trencar. Durant un temps amb prou feines es van parlar.

La candidatura d’ Attal, que era un secret de domini públic, es va oficialitzar divendres amb una operació de màrqueting polític molt macronista. Per allunyar-se fins i tot estèticament del sofisticat i intel·lectual Macron, el líder de Renaixement va anar al departament de l’ Avairon, a la França profunda i rural de l’interior. Va fer l’anunci en un poble de només 700 habitants, Mur-de- Barrez. El mateix Attal es va voler desprendre de la seva aura d’urbanita i producte genuí de la burgesia intel·lectual parisenca –el seu pare, de família jueva tunisiana, era productor de cinema– que va estudiar a l’elitista Escola Alsaciana de París. El nou aspirant a la presidència s’ha volgut inspirar en l’hàbil Jacques Chirac, amant del rústic –o almenys de simular-ho–, de qui es recorda la frase que, per triomfar com a polític a França, “cal fer copets al cul de les vaques”.

Attal, obertament gai i amb un tarannà de centreesquerra en qüestions d’ètica, no ho tindrà fàcil per imposar-se en un ampli espai moderat en què es presenten molts aspirants. Un dels principals rivals serà un altre ex primer ministre de Macron, Édouard Philippe, alcalde de la ciutat normanda de Le Havre i fundador del partit de centredreta Horitzons.

El veritable repte al qual s’enfronten tots els aspirants que van des de la socialdemocràcia fins a la dreta gaullista és superar la primera volta de les eleccions. Si no hi ha cap candidat de consens, la implacable matemàtica electoral farà que, amb molta probabilitat, només passin a la segona volta el candidat de La França Insumisa ( LFI, esquerra radical), Jean-Luc Mélenchon, i el del Reagrupament Nacional ( RN, extrema dreta), ja sigui Marine Le Pen o el seu delfí, Jordan Bardella.

En una entrevista, ahir, a Le Parisien, Attal va admetre indirectament que hi podria haver al final un acord entre ell i Philippe per no dividir el vot. “Els francesos no ens perdonaran una guerra entre nosaltres i un segon torn entre RN i LFI”, va afirmar. El problema és que, a més de la batalla política i de la necessitat d’allunyar-se del llegat més nociu de Macron, com la fractura social, la inseguretat o l’endeutament imparable de l’ Estat, entre els successors hi ha un pols d’egos. Les herències, també les polítiques, poden ser enverinades i enemistar les famílies.