Reserves per carta i espelmes a l’habitació

Costa imaginar avui que l’avinguda Just Marlès de Lloret de Mar, coneguda popularment com la riera i que concentra gran part de l’oci nocturn i una important oferta hotelera, va ser dècades enrere un lloc salvatge. Als anys seixanta, el curs del riu encara no s’havia pavimentat i la sorra arribava fins a les portes dels primers hotels que s’hi van ubicar. Aleshores, aquell espai que avui és el rovell de l’ou era els afores. “Perquè els clients poguessin travessar la riera i arribar a l’hotel vam posar-hi una passarel·la de fusta, els feia molta gràcia travessar-la”, explica Josep Martí, segona generació al capdavant del Xaine Park, inaugurat el 1964. Va fer menys gràcia a l’agència catalana de l’aigua del moment, que va multar l’hotel per la construcció d’aquell pont no autoritzat. En aquella època, amb una xarxa elèctrica precària, a cada habitació no hi faltaven els canelobres amb espelmes per si marxava la llum.

La dècada dels seixanta va ser el boom del turisme a Lloret de Mar i, per extensió, al litoral, i això es va traduir en un ritme constructiu frenètic. “Van proliferar hotels i annexos arreu”, diu l’arxiver Joaquim Daban. Entre el 1950 i el 1969, el municipi va passar de tenir només nou establiments, entre hotels, fondes i pensions, a 230. Significa que, de mitjana, es feien dotze establiments nous l’any. Actualment­ hi ha 121 hotels, que sumen prop de 30.000 llits.

Entre els anys 1950 i 1969, Lloret va passar de tenir només nou establiments a un total de 230

L’Ajuntament de Lloret de Mar ha volgut retre homenatge a aquells primers hotelers que van contribuir a situar el municipi al mapa turístic amb una exposició a la Casa de la Cultura que recull fotografies, documents històrics, objectes i testimonis d’una generació que va veure en el turisme una oportunitat de futur.

Alguns, com la família Portavella de Barcelona, es van avançar al boom turístic. El 1945 van vendre el bar Negresco per poder comprar l’hotel Excelsior i un xalet amb vuit habitacions, explica Àlex Portavella, tercera generació del Rosamar. Recorda que els primers temps els turistes, majoritàriament francesos, anglesos i alemanys, reservaven per carta, es desplaçaven en cotxe i s’allotjaven entre quinze dies i un mes. El càtering dels primers anys que servien al xalet el transportaven en un carro estirat per una bicicleta.

En una època en què tot estava per fer, van ser molts els quevan veure en el turisme una oportunitat tot i no tenir gaire co-neixement de l’ofici. La família Noguera-Batlló , procedent del sector tèxtil de Barcelona, va convertir la casa d’estiueig que havien heretat en un hotel el 1958. Andrea Noguera , tercera generació al capdavant del Santa Marta, explica que l’àvia ho va tenir clar quan el primer estiu de ser a la casa, situada en un lloc privilegiat davant de la platja de Santa Cristina, no parava de rebre visites d’amics i familiars. “Però si això sembla un hotel!”, va exclamar. Tal dit, tal fet.

També era del sector tèxtil la família Garriga, que es dedicava a la venda de roba de llit i per a la llar a Calella. Van veure que regentar un hotel seria un bon negoci quan un client a qui li subministraven roba de llit i que el primer any no tenia diners per pagar-los els va prometre que ho cobrarien tot l’1 d’agost de l’any següent. “Així va ser, el meu pare va quedar astorat. Va pensar: ‘Aquell home que no tenia calés, ja sé com els fa’. Aleshores, al pare se li va posar al cap la idea de fer un hotel”, explica Josep Maria Garriga. Amb altres socis, va comprar per 1,5 milions de pessetes el 1960 uns terrenys on hi havia una fàbrica tèxtil per construir-hi l’hotel La Palmera.

L’empresari Vicenç Font exercia de barber a la plana de Vic, quan a mitjans dels anys seixanta es va embrancar en l’aventura turística. “Vaig fer la mili a Roses i ja vaig començar a veure el potencial de la Costa Brava”, explica. El 1965 va arribar a Lloret, on va conèixer la que va acabar sent la seva dona, Maria Rosa Taulina, i amb qui va obrir l’hotel Acapulco el 1970. Ella, que havia treballat a la pensió dels pares, xampurrejava l’alemany, origen del 80% dels turistes que van tenir als inicis. “Era una aventura, una altra època, els clients eren amics”, afirmen.

No tot van ser flors i violes. L’hotel Anabel, que el constructor Joan Gallart va fer amb l’ajuda de l’operador anglès Clarkson’s el 1970, es va quedar sense un client d’un dia per l’altre el 1975, quan el turoperador va fer fallida. “L’acord a què van arribar va ser que ells pagarien una part de l’hotel a canvi que els primers cinc anys només portarien clients seus”, explica Anna Maria Gallart. L’hotel va sobreviure a aquesta crisi i va poder continuar amb l’activitat gràcies a les agències de viatges que els portaven autobusos d’alemanys i al client particular francès. Va ser el primer sotrac d’un sector que tocava fons amb la covid. Han passat sis anys, però molts en continuen pagant les conseqüències als bancs.