Eternitats ràpides

El Barça va perdre a València i no passa res i el Girona va empatar a Montilivi i baixarà a Segona Divisió. El context transforma una mateixa circumstància en un desenllaç indiferent o dramàtic. Ho escriu Juan Villoro, que acaba de tornar a publicar, ampliat i corregit, el seu indispensable El partido del fin del mundo (Libros del K.O): “ El fútbol es un deporte de eternidades rápidas: inmortaliza a sus favoritos, pero solo hasta el siguiente campeonato y, en ocasiones, hasta el siguiente partido”.

Si, en el moment d’acomiadar-se de la banqueta del Manchester City, Pep Guardiola va qüestionar l’existència de l’eternitat, Villoro la situa en una dimensió més efímera, sempre sotmesa a la reactivitat de les aficions. El partit de València no tenia cap transcendència perquè el Barça ja havia guanyat la Lliga i tothom entenia que es podia permetre el luxe de reservar-se per al Mundial o gaudir d’un concert de Bad Bunny en comptes de complir els manaments de la llei de Flick. Fins i tot Flick es va mostrar comprensiu amb la derrota, tot i que ja va avisar que, la pròxima temporada, serà més exigent amb el rendiment i el compromís dels jugadors.

L’èxit marca la durada de l’amor que les aficions dediquen als seus ídols

En una competició tan regular com la Lliga, entendre les raons d’un descens de categoria exigeix una capacitat analítica i una maduresa autocrítica que no tots els equips –ni totes les aficions– tenen. A Girona, fa la sensació que els símptomes de desconnexió i de certa desesperació s’acumulaven sense proposar tractaments realistes i coherents. Massa sovint s’apel·lava a l’èpica i a l’èxit espectacular del passat recent per mirar cap a una altra banda. Els que no som gironistes però tenim amics que ho són hem assistit a un fenomen singular: si fa només dos anys, els amics es declaraven enamorats de l’entrenador, Míchel, fa setmanes que arrufaven el nas i preveien un final com el que, per desgràcia, s’ha acabat produint.

Són les eternitats ràpides de les quals parlava Villoro. En l’èxit de Guardiola o del primer equip del Barça femení, en canvi, l’eternitat es planteja com un objectiu corporatiu i com a mètode de treball. Un objectiu que, més en el cas del Manchester City que del Barça, influeix en el dia a dia econòmic, social i esportiu dels clubs i les seves aficions. A la final d’Oslo, vam viure una primera part de joc decebedor i frustrant, amb jugadores molt estàtiques, engarrotades per una prudència estratègica que, per sort, va canviar a la segona part. Quan van emergir el talent, la voluntat i l’audàcia, el guió va desaparèixer i vam poder gaudir dels ingredients que justifiquen l’existència del futbol. És una lliçó que la retòrica dels staffs, obsessivament analítics, contradirà, però que els espectadors celebrem. Per cert, parlant de futbol femení, Villoro aconsegueix ser igual de lúcid que quan escriu sobre futbol masculí. Dos exemples: a) “ En la cancha, las mujeres son menos coquetas que los hombres. Además, entienden que el cuerpo está al servicio del espectáculo y que no es un espectáculo en sí mismo” i b) “ Mientras las mujeres juegan­ limpio y se abstienen de cosificar el cuerpo, los hombres apelan al doble simulacro del engaño y la seducción”.