El Madrid ja no guanya finals

Presumeixen amb aquella fanfarroneria marca de la casa a la capital que el Reial Madrid no juga finals, que les guanya. Els últims cinc anys ha quedat desmentit. El conjunt blanc ha disputat quatre de les últimes cinc finals a l’ Eurolliga... i n’ha perdut tres. L’última, ahir a l’ OAKA, on l’ Olympiacos va recollir a la fi el premi a la constància. Després de cinc final foursseguides, l’equip de Bartzokas es va proclamar per fi campió continental i es va treure un enorme pes de la motxilla. És el seu quart títol. El Madrid perseguia el seu dotzè, però va quedar en remull davant els atents ulls de Florentino Pérez, que abans d’ enfrontar-se a Riquelme a les urnes no va voler perdre’s el partit.

Les absències van obligar Scariolo a replantejar-se el matx. Sense els seus tres pivots, tots lesionats, havia d’inventar alguna cosa per treure l’ Olympiacos de la zona i guanyar la batalla al perímetre. Va ser des del triple des d’on es va encendre la final, amb un Madrid imperial, com contra el València, bevent de la font del tir exterior com Indiana Jones del calze de Crist. Lyles era el catalitzador de tot, amb 13 punts només el primer quart per al canadenc –21 al descans amb 5/6 en triples–.

El Madrid va perdre la seva tercera final del curs, també la tercera de l’Eurolliga de les últimes quatre

Sumant de tres en tres, els blancs deixaven sense resposta l’equip de Bartzokas, que atacava la pintura tot el que podia però després no arribava a temps per defensar en cap moment. Els grans corren menys que els petits, ja se sap. Així, Abalde, per suposat des de l’arc, va elevar la diferència al 3-15 en un inici supersònic­ dels de la capital. I, tot i que els del Pireu van respondre amb un parcial de 9-0 per aterrar a la fi al partit, van mantenir les maneres i no es van deixar engolir per un ambient més vermell que mai a l’ OAKA.

Ja amb l’etern Llull al parquet (el seu 22è partit en una final four, a un del rècord), mantenia el Madrid els avantatges, manant a la final. Però la irrupció de Fournier va canviar de cop i volta el panorama. Els grecs van començar a retallar i els triples ja no els entraven tan fàcilment, als blancs. El francès, amb 11 punts el segon quart i a la fi MVP, va donar el primer avantatge a l’ Olympiacos de la nit (38-36). Però ni tan sols la seva superioritat en el rebot (42-26 al final) havia estat capaç de trencar el duel. Quedava molta final.

El Madrid va començar a trepitjar la línia de tir lliure el tercer quart, que es va fer seu gràcies a una gran feina col·lectiva. Hezonja, que va tirar del carro tot el que va poder, posava el 54-60 poc abans de l’assalt final. Els blancs havien aconseguit frenar Vezenkov, que només va aportar fogonades, i van aconseguir encarar els dos últims minuts amb les forces igualades. Però en aquell tram final se’ls va escapar la glòria. Més pendent de protestar que no pas de jugar –alguna decisió arbitral va cridar l’atenció–, el Madrid es va veure 88-80 avall però encara va tenir valor de donar un últim ensurt a l’ Olympiacos. De fet, Feliz, un altre de destacat, va fallar un triple que hagués igualat el marcador. Però el destí esperava per coronar els grecs, sens dubte el projecte més sòlid d’Europa els últims anys, i negar-ho al Madrid, que encadena tres finals perdudes aquesta temporada. Caldrà canviar la dita.