Louise Brown, primer bebè proveta de la història: “L’avantatge dels nens proveta és que sabem que vam ser desitjats”

S’avorreix que la tornin a entrevistar pel fet de ser el primer bebè proveta?

N’estic acostumada des dels 10 anys. Fins i tot em diverteixen.

Ja és una experta in vitro?

Sap quants humans han estat fecundats in vitro com jo?

Veig que sí que és una experta.

Som 14 milions de persones que no seríem aquí sense el meu equip de doctors i sense que la meva mare hi hagués confiat.

Experta orgullosa.

He après dels millors i reconec que vaig tenir una adolescència en què estava farta d’entrevistes, però avui estic orgullosa de ser llegat científic viu de Bob Edwards, Patrick Steptoe, Jean Purdy i la mare i el pare.

In vitro per a pares o mares homosexuals: està d’acord que avui s’utilitzi?

Deixem que les persones decideixin i que els cien­tífics ajudin perquè les seves deci­sions es facin realitat.

I in vitro en embarassos subrogats?

La legislació és aquí, en els països demo­cràtics, perquè es compleixi segons la vo­luntat de la majoria. Complim la llei. I sino la creiem justa, votem en conseqüència.

A més, vostè és una hàbil diplomàtica.

He viatjat molt, això sí, i soc també orgullosa ambaixadora de la Federació Internacional de Societats de la Fertilitat.

Enhorabona!

I li puc assegurar que la taxa de natalitat està caient en tots els països del món en aquests moments.

I en alguns de manera alarmant.

A Anglaterra mateix; a la meva ciutat, Bristol, tanquen escoles, perquè no hi ha prou nens.

Serem aviat 8.000 milions d’humans. Massa per al planeta?

Deixem que cadascú decideixi si volem ser pares o no, però també no fer difícil que la decisió sigui afirmativa. I jo formo part de la història de la medicina que la fa fàcil. I me n’alegro.

Vostè va néixer el 1978: va tenir sort?

Tinc 47 anys, sí, i aquí a Barcelona no ho sé, però a Anglaterra soc de la generació X.

Afortunada?

Yeahhh .

Beatles, no, però va escoltar els Stones?

Els meus pares. Jo era ja de Robbie Williams.

Què és el millor i el pitjor que li ha passat a la seva generació, la X?

El pitjor ha estat la pandèmia de covid, sens dubte. I estar tancats durant setmanes.

Què ens ha de dir!

El millor... uf! No li sé dir. Volia ser infermera sempre i cuidar nens. I n’he pogut tenir dos de meus: la meva família.

El llibre que va marcar la seva vida?

Vaig ser fan d’ Enid Blyton.

Com mig Espanya: Els cinc !

I després vaig llegir Matilda de joveneta.

Més dur.

I La història interminable . Això sí que em va marcar de joveneta. I de pel·lícula, ET .

Com eren, o són, els seus pares?

Eren...

Em sap greu.

Gent corrent. Amb els peus a terra. Tot el que la meva mare volia en aquesta vida era una criatura. I ja em va tenir.

Enhorabona.

Parlava sovint amb el meu pare metge, Patrick­ Steptoe, que seguia la seva salut. I un dia li va preguntar: “ Leslie, quan tindràs un altre fill?”. I la mare li va contestar: “Jo ja n’he tingut. Ara podria ajudar una altra mare que ho necessiti com jo ho necessitava”.

Molt generosa.

Però el doctor va insistir, va insistir... I el següent que recordo és que es va quedar embarassada de la meva germana.

Enhorabona de nou.

Eren gent corrent. El meu pare era empleat dels ferrocarrils i per pagar-se la nova família va haver de treballar de taxista per les nits. Vivien amb el just.

I van complir el seu somni?

Ser gent treballadora els va servir per ser elegits­ per al programa experimental de fecundació in vitro. L’equip dels meus pares metges volia ajudar gent com nosaltres i no només els molt rics que després s’ho van poder pagar.

Va pagar l’experiment el contribuent?

Però avui el Servei Nacional de Salut no paga a tothom la fecundació in vitro. Cal complir certs requisits que la meva família no compliria avui, perquè el meu pare ja havia estat pare amb una altra mare.

Qui va ser bebè proveta se sap desitjat?

Yeahhh . Això ho sabem segur. I a més sabem que ens estalviem algunes malalties genètiques que els altres poden tenir.

Li van fer molts tests després de néixer?

Durant anys em van fer tantes proves mèdiques –més d’un centenar– que després de gran no me n’he tornat a fer cap. Un diari sensacionalista va publicar aleshores que podia moure coses amb la ment, però no. Em temo que no és veritat.