Atrapats amb Zapatero

Una vegada fets públics els indicis i les proves recollides al sumari, com també l’escorcoll al despatx de José Luis Rodríguez ­Zapatero, tothom espera aclariments i que els dies 17 i 18 de juny l’exmandatari doni explicacions. Que aclareixi la seva presumpta vinculació amb el rescat de l’aerolínia Plus Ultra, amb les empreses del seu amic Julio Martínez o quin paper tenia a la societat on treballaven les seves filles. La bateria de qüestions que ara mateix apunten a l’exlíder socialista és àmplia i se sustenta en una investigació de més de 4.000 folis.

La compareixença de Zapatero davant el jutge Calama és important i pot suposar un punt d’inflexió en la legislatura de Pedro Sánchez. El calendari judicial de les pròximes setmanes és d’infart i és impossible poder treure el cap o tirar endavant una agenda legislativa amb tant soroll. Per més que el president del Govern central vulgui guanyar temps i resistir fins a l’estiu –estratègia habitual de l’ Executiu, que l’any passat ja demanava temps mort al juliol amb el cas Mascaretes damunt la taula–, els seus socis comencen a mostrar inquietud. Tant Junts com ERC han elevat el to de les crítiques, però qui comença a mostrar símptomes de desgast és el PNB, que reclama eleccions i es comença a desprendre, de mica en mica, dels vincles amb els socialistes. Tot i això, ha de ser amb cautela: governa gràcies al seu suport tant a la lehendakaritza com a les diputacions basques, i no li convé deixar anar amarres de cop.

Els socis no volen veure’s arrossegats per la corrupció ni tampoc donar suport a la moció

La realitat, almenys ara per ara –ja es veurà d’aquí unes setmanes–, és que tots continuen atrapats al costat del PSOE i també de Zapatero. Pels socis, deixar caure el Govern central significaria avalar una moció de censura en una equació en què el PP, encara que sigui qui la ­impulsi, compareixeria acompanyat de Vox. Aquest és el principal factor que desincentiva la resta dels partits. No es volen veure arrossegats pels casos de corrupció, però tampoc no volen assumir la responsabilitat de facilitar una operació política en què l’extrema dreta tindria un paper determinant i podria frenar, en el futur, les seves aspiracions electorals.

El PP tampoc no es pot limitar a contemplar el desgast del Govern central des de la barrera, alhora que argumenta en cada acte i roda de premsa la idea que la situació de Sánchez és insostenible. Si ­realment considera que la legislatura és morta i la situació els porta a reprovar avui tot l’Executiu al Senat, hauria de ser capaç d’assumir el cost polític d’impulsar la moció. La frase que Aznar ha tornat a repetir, “qui pugui fer que faci”, hauria de començar pel seu partit amb el vot de censura.