Javier Camarena, tenor: “ Canto per honorar Déu”

Estrena òpera avui!

Romeo y Julieta , al Teatro Real de Madrid, sí. Jo soc el Romeu i Nadine Sierra, la Julieta.

Tenor i soprano.

Tercer muntatge junts d’aquesta òpera de Gounod, la seva obra més genial, expressió plena del romanticisme musical.

Quant dura aquesta òpera?

Dues hores i vint minuts. I amb en R omeu en escena i cantant gairebé tota l’estona.

Com es resisteix això?

Amb compte i bons assajos, i amb bona humidificació per a la gola.

Humidificació?

Poso humidificadors d’aire, a casa i al camerino, i sobretot a Madrid, atesa la seva alta sequedat de l’aire.

Quin grau d’humitat necessita?

No ho sé, però ja li dic que el meu camerino sempre és una boirina densa, ha, ha...

De quina altra manera cuida la veu?

Dieta proteínica lleugera, amb verdura i fruita, i dormir molt bé, que no és fàcil.

No és fàcil dormir bé?

És que arribo a casa amb l’adrenalina encara força alta, a causa de les emocions de la funció, i em costa d’agafar el son.

Com va arribar a cantant d’òpera?

Per honorar Déu.

Perdó?

M’encomano a Déu sempre abans de sortir a l’escenari. Abans feia una altra cosa.

Quina?

Cantava a missa, amb un grup de companys parroquians i músics. Hi anava cada dia gairebé, i un dia vaig decidir compondre cançons pròpies per a la missa.

Quina edat tenia en aquella època?

Tenia 19 anys, estudiava enginyeria mecànica elèctrica per desig familiar... però no era per a mi. Perdia el temps. I, d’amagat, vaig deixar-ho per estudiar música.

Algun instrument?

M’agradaven el piano i la guitarra, i ja era tard: vaig fer classes de cant. Estrany...!

Estrany?

La veu és com la musculatura: apareix si la treballes. La meva veu era desconeguda per a mi. En tres anys, vaig començar a entendre-la. I en cinc anys, a somiar...

A somiar què...?

Cantar òpera.

Què cantava abans?

En orquestres populars i esglésies...

M’interessa la seva relació amb Déu...

Cantava a missa amb el grup Maram Atha (“ Vine, Senyor”): cada càntic era una lloança, una ofrena a Déu. Va ser així fins als 25 anys: amb idèntic sentiment de gratitud a Déu vaig començar a cantar òpera.

Com s’encomana a Déu?

“Senyor, gràcies per permetre’m ser aquí, en aquest escenari, queda’t al meu costat!”.

Quina és la millor floreta que ha sentit?

Al Teatro Real de Madrid, al finalitzar una òpera, m’esperava un senyor octogenari: “A la meva llista de coses per fer abans de morir figurava ‘veure cantar Javier Camarena’. He vingut des de Xile per escoltar-lo. I ha valgut la pena!”.

Uau.

Em parlava amb llàgrimes a les galtes. Em va regalar dos botons de puny d’or, dues monedetes mexicanes, són maquíssims...

Una floreta insuperable, sens dubte.

També em commouen els que em diuen que mentre m’escoltaven han sentit alguna connexió amb la divinitat.

Bach i Mozart componien misses...

Havia estat la meva aspiració en els meus millors somnis, després de composar peces de jazz i blues... però em va arribar l’òpera i em va atrapar!

Quina va ser la primera música que vostè va escoltar?

Les meves famílies paterna i materna escoltaven sempre música, d’universos diferents: de Julio Iglesias a Carpenters, de Camilo Sesto a Abba, de Miguel Bosé a Kiss, d’ Eart, Wind & Fire a xarleston, ballables, i vernacla mexicana: Agustín Lara, José Alfredo Jiménez, Jorge Negrete...

Ser mexicà, en què consisteix?

M’enorgulleix arribar a un auditori líric i que el director em digui: “Mexicà? Ah, esclar!”. Perquè hi ha una tradició de grans tenors mexicans.

Què té Mèxic, en lírica, que no tingui cap altre país?

Té color, picant, folklore, mariachi, plora sense deixar de cantar, canta a la mort, canta a l’amor que fa mal. Tota aquesta sensibilitat acaba traslladant-se a l’òpera.

Quin instant a l’escenari mai oblidarà?

Al Gran Teatre del Liceu, el 2018, en l’última funció d’ I puritani : es va enfonsar d’aplaudiments, bravos i visques, vaig cantar un bis, van caure del cel paperets de colors, tots vam estar superbs, tot va ser tan preciós, tan rodó... Inoblidable.

Va abandonar els estudis d’enginyeria per cantar: què li van dir els seus pares?

Que tot somni exigeix esforç, treball isacrifici.