Blair crea malestar demanant al Labour ques’acosti a Trump

Algun jutge espanyol amb mala bava, si inspeccionés les finances de Tony Blair, el situaria potser com a cap d’una trama il·legal de companyies privades, consultories i fideïcomissos que, utilitzant la seva influència com a ex primer ministre britànic guanyador de tres eleccions, li ha permès enriquir-se de l’ordre d’uns quaranta milions d’euros després de deixar el càrrec, i disposar d’una àmplia cartera immobiliària de pisos a Londres i propietats al camp. De joies, ningú no n’ha dit res.

En qualsevol cas, això és el Regne Unit, no Espanya, i malgrat que la premsa d’investigació ha revelat el cobrament pel seu Institut d’ Estudis Globals d’uns 150 milions d’euros donats per un magnat del sector de l’alta tecnologia, ningú no l’acusa de res il·lícit, per molt que defensi els interessos de les empreses que fomenten la intel·ligència artificial. Potencialment de dubtosa moralitat, però no il·legal.

Creu que el Brexit ha estat nociu, però que ara Londres negociaria amb la UE des d’una posició molt feble

Des d’aquesta talaia, Blair s’ha permès entrar en la lluita pel lideratge laborista criticant Keir Starmer i tots els aspirants al seu tron, denunciant l’abandonament progressiu de la tercera via i la falta d’idees, pontificant sobre la necessitat de mantenir-se al centre, i demanant una aproximació a Trump “perquè la Gran Bretanya no se’n vagi a la segona divisió de les nacions”.

En un document de 5.700 paraules elaborat pel seu institut (el que rep les donacions de multimilionaris de Silicon Valley pròxims a Trump), Blair conclou que Londres s’hauria d’haver apuntat amb entusiasme a la guerra de l’ Iran com ell va fer amb la de l’ Iraq (la seva perdició), retallar l’Estat de benestar, les pensions i el salari mínim, abraçar la intel·ligència artificial com “la nova revolució industrial”, revertir la reforma laboral, abandonar els objectius d’energia verda, tornar a extreure petroli i gas del mar del Nord, reduir els impostos a les empreses i adoptar polítiques més business friendly per estimular l’economia.

“Blair no sap de què parla, viu en una bombolla, se li ha passat l’arròs, des que va deixar el poder ha parlat amb més presidents dels Estats Units que amb votants laboristes”, ha respost un diputat de la Cambra dels Comuns al desafiament de l’ex primer ministre. Andy Burnham, considerat el favorit per succeir Starmer si primer guanya el 18 de juny l’escó vacant­ per Makerfield, lamenta que a la seva llauna “no hi digui ni una sola paraula sobre la justícia social”.

Però a Blair, preocupat per defensar el seu llegat d’eliminar el marxisme dels principis fundacionals del Labour i pretendre situa­r-lo al centredreta de l’escenari, el que l’espanta és precisament la perspectiva de més impostos i més endeutament públic amb finalitats redistributives. “Aquesta mena de polítiques portarien a la ruïna electoral i posarien en perill el futur del partit”, assenyala en la seva anàlisi.

Malgrat que al seu dia va criticar el Brexit i encara creu que ha estat molt nociu, pensa que “no és el moment de renegociar amb la Unió Europea des d’una posició de debilitat extrema”, i que, en canvi, “és vital que els Estats Units ens considerin un aliat fidel i incondicional” que s’apunta a les seves guerres sense qüestionar-los, encara que l’opinió pública hi estigui en contra. “Reparar les eleccions amb Trump (amb qui ell s’hi avé la mar de bé i l’aconsella sobre Gaza i l’ Orient Mitjà) és una prioritat absoluta”, assenyala.

Burnham ha atribuït els problemes del país a “quaranta anys de neoliberalisme” que inclourien els tres mandats de Blair, les privatitzacions i la seva decisió que el sector privat participi en la gestió de la sanitat pública i altres sectors estratègics. El seu pla de governança, conegut com el manchesterisme per haver estat alcalde d’aquesta ciutat, advoca per la nacionalització de l’energia, l’aigua i el transport, la descentralització política, duresa en immigració per frenar l’arribada de sol·licitants d’asil en pasteres i el desmantellament del thatcherisme . Blair s’exclama. “Cap país seriós no gasta pas més en ajuts per incapacitat que en defensa”, al·lega.

Blair s’ha fet d’or aconsellant bancs, multinacionals i governs estrangers. Res d’il·legal, però la seva bona fortuna és que no cau sota la jurisdicció de cap jutge espanyol que li vulgui buscar les pessigolles.