Ebola a l’epicentre del caos

Ningú no va sospitar res. El 24 d’abril, un pacient va sucumbir a una barreja letal de febre alta, diarrees i hemorrà-gies en un centre mèdic de Bunia, la capital de la regió d’ Ituri, al nord-est de la RepúblicaDemocràtica del Congo (RDC). En una zona afectada per malalties tropicals, amb la presència recurrent de còlera o malària, aquella mort no va despertar gaires suspicàcies.

Hores després el cos va ser traslladat a 70 quilòmetres fins a la casa del difunt, a la localitat minera de Mongbwalu, on va ser enterrat després d’una cerimònia tradicional en què els familiars i amics van tocar i fins i tot es van abraçar al cadàver.

Cap dels presents no era conscient que eren davant el primer cas registrat d’ebola de la que, segons els experts, serà una de les pitjors emergències d’aquest virus de la història. Aquest primer cas d’ebola passava, a més, al pitjor lloc possible: una regió en guerra i esquitxada de desenes de milícies armades.

A la tardança a detectar els primers casos, l’absència de vacunes per a la variant Bundibugyo i les dificultats per contenir una epidèmia que es propaga més ràpid que els esforços per detenir-la, s’hi afegeix en aquesta ocasió l’impacte de la retallada de l’ajuda interna-cional i un context d’inseguretat i violència històrica però sense precedents per la seva magnitud i extensió, amb la presència de més de 120 grups rebels a la zona, la majoria finançats per l’extracció artesanal de minerals.

Tot i que moltes són milícies petites i desorganitzades, algunes són molt actives i poderoses i suposen un perill notable per a la població o els treballadors humanitaris com el grup gihadista Forces Democràtiques Aliades, la branca local de l’ Estat Islàmic, del Congo ( Codeco) o la Convenció per a la Revolució Popular ( CRP), un moviment rebel liderat per Thomas Lubanga, condemnat com a criminal de guerra i reclutament de nens pel Tribunal Penal Internacional. Les tres bandes armades operen a la província d’ Ituri, zona zero de l’actual crisi.

El Congo ja suma 16 brots d’ebola, però el context de violència posa en perill els qui combaten la malaltia

A les províncies de Kivu Nord i Kivu Sud, on ja s’ha expandit la malaltia amb diversos casos confirmats en ciutats poblades com Goma, Bukavu o Lwiro, hi ha també un context de diversos grups rebels de diferentmena com els Mai Mai oRaia Mutomboki, però sobretot un context excepcional des de fa mesos i que suposa una trava evident a la coordinació de l’ajuda: si la regió d’ Ituri éssota el comandament del Govern del Congo, bona part dels dos Kivus està controlada pel grup M23, amb el suport de la veïna Ruanda, que ha creatuna administració paral·lela i manté combats constants amb l’exèrcit congolès o amb una milícia popular, Wazalendo, que dona suport als interessos de Kinsasa.

Tot i que el Congo ha patit abans fins a 16 brots d’ebola i té experiència a fer front al virus en zones de guerra, l’actual context de violència preocupa als actors que combatenl’epidèmia. El Comitè de Rescat Internacional va advertir aquesta setmana que el conflicte “exacerba la crisi i augmen-ta el risc de contagi regional.La inseguretat generalitzadava ser una de les raons clauper les quals el brot de 2018-2020 [també al Congo] esva descontrolar tant. La situació ara és encara pitjor”.

A més d’haver provocat un milió de desplaçats els últims mesos, la guerra i la presència de milícies en zones afectades dificulten el moviment dels organismes i organitzacions humanitàries, compliquen l’accés al material imprescindible per a la protecció dels professionals de la salut locals i posen en risc la seguretat del personal i els pacients a les zones de contenció de l’epidèmia. “ És la tempesta perfecta”. A l’altra banda del telèfon, Lucía Morera, responsable d’operacions per al Congo de Metges sense Fronteres, un dels actors amb més presència a l’est del país i organització de referència en la lluita contra l’ebola en anteriors emergències, sospira amb ràbia analitzant la situació d’un virus que s’expandeix sense control, amb més de 1.000 casos sospitosos i confirmats i 220 morts al Congo, i que ja s’ha estès a la veïna­ Uganda, amb set casos confirmats.

Per Morera, el repte actual és majúscul. “El context de conflicte i la presència de milícies augmenta la complexitat de la resposta davant l’emergència. Sovint hem de negociar amb grups armats per obtenir permís per accedir a zones que necessiten la nostra intervenció, que a causa de la inseguretat durant anys han patit moviments massius de població, destrucció d’infraestructures sanitàries i en què hi ha desconfiança cap a les autoritats. La divisió territorial entre zones sota l’administració de l’Estat i d’altres de controlades per l’M23, on els aeroports a les províncies dels dos Kivus estan tancats, complica encara més les coses. Això passa, a més, amb talls molt dràstics de fons humanitaris que compliquen encara més la resposta davant l’ebola”.

La impossibilitat de travessar territoris sota el control de faccions enfrontades ha obligat les oenagés a crear fins a tres bases diferents d’emmagatzemament de material logístic i sanitari per contenir l’epidèmia i comporta una pèrdua de temps crucial per aturar nous contagis, ja que sovint s’han de fer diverses negociacions per obtenir el pas amb milícies diferents, entre les quals no sempre hi ha una jerarquia clara o en què fallen els canals de comunicació interns.

Sense vacunes per a la variant Bundibugyo, es complica contenir l’epidèmia que es propaga més de pressa

Dimecres el director general de l’ Organització Mundial de la Salut (OMS), Tedros Adhanom Ghebreyesus, va demanar un “alto el foc immediat” per poder contenir el brot a la zona. “No podem generar confiança en les comunitats ni aïllar els malalts mentre cauen bombes”, va insistir.

Al final del seu comunicat, el cap de l’OMS va afegir una advertència que il·lustra el caos a la regió. “L’est del Congo –va subratllar– s’enfronta a una col·lisió catastròfica entre malaltia i conflicte”.